Notable diorama decrèpit sobre Gil de Biedma

L'espai ensenya un teatre desballestat, que va ser ric i poderós i que ara és pura ruïna. Mig esventrat (ressorgeix la gespa sota la platea, com al maig francès) se sap antiquat i brut, amb el vellut desgastat, i accepta amb dignitat quedar-se fora del circuit de la cultura. Hi ha un cert desassossec que traspassa a Edward Hopper (també un pintor molt inspirador per als ambients foscos teatrals). Des del despatx de Tabacos de Filipinas, a la Rambla, o bé a l'hotel de Filipines tastant el desengany dels amors, Ollé confronta l'intel·lectual a les seves derrotes, que accepta, educadament. Es conforma amb la vellesa, a diferència de Gabriel Ferraté, que prefereix el suïcidi.

Ollé és un experimentat director de dramatúrgies literàries. En els retalls d'escriptors del segle XX, hi acostuma a destil·lar una tristesa densa, però també sap treure-li tons de brillantor gràcies a les rèpliques amb to d'aforisme. Las personas del verbo ensenya un retrat brut i rebregat de la literatura en castellà durant la transició i fins als Jocs Olímpics. No s'atreveix a esclatar com en la divertida farsa de A la ville de... Barcelona (Grec, 2012) o més recentment Paraules d'amor (2015) o Delikatessen (2016).

Són unes interpretacions generalment contingudes. És un material per al lluïment del repartiment (Mario Gas està incommensurable, des de la mirada franca a públic amb unes pauses que masteguen tensió, com Ivan Benet, però sobta l'afectació de Pep Munné) i fer justícia amb una literatura marginada, que mereix més aire i atenció per part del públic. Són unes imatges literàries que transiten des de la broma lúcida fins al cant desesperat.