Neurologia i/o psicologia

La sensibilitat intel·lectual i/o física és una plastilina: s'impregna de tot el que l'envolta. És el que s'estudia a la neurologia, que és, potser, on hi hauria la fal·làcia de la caverna de Plató amb les seves veritats universals (en la modernitat només s'hi ha deixat atrapar Heidegger). Les veritats de cada temps no són –ho hem verificat– altra cosa que realitats successivament aconseguides o bandejades. Sabem, ara, que l'origen d'allò de què s'ocupa la part de la medicina coneguda com a neurologia el trobem als idola de Francis Bacon, al XVI, analitzats i estructurats descriptivament pels caracteròlegs del XVII-XVIII, i exemplificats clínicament amb i per la troballa, al XIX, de l'inconscient psicoanalític freudià que, al segle XX, desmentirà el filòsof Politzer dient que no hi ha inconscient personal sinó que aquesta ansietat psíquica la provoca la societat (o grup humà al que hom està adscrit) perquè aquesta mateixa societat no acull de manera adient la persona que s'hi troba immersa o hi acut per ser-hi assistida. La societat, l'entorn, no reconeix trets personalitzats ni accepta altres encaixos socials que els establerts, atès que no s'accepten trets individuals diferenciadors si no responen als específics socialment establerts (els arquetips junguians) que s'imposen voluntàriament o forçada, per coerció, a tots els membres d'un col·lectiu.

Un punt al nostre psicosomatisme (contingut o febleses de la neurologia?) constata que moltes afeccions personals no són somàtiques sinó xocs psíquics motivats per inadaptacions personals (alienes, òbviament, als trastorns estructurals i/o els autismes). Lacan ens advertí que tot era una qüestió de mots, que curen o emmalalteixen. L'ànima, o el psiquisme, és una serp que es mossega la cua.