Cant afinat

Oriol Malet (Martorell, 1975) debuta com a autor en solitari amb La Mariona i els seus monstres. Una obra que, com tantes del gènere, és més indicada per a adults, però que en no ser còmic, com a àlbum il·lustrat la trobareu a les lleixes d'infantil i juvenil. El mercat i l'etiquestisme funcionen així.

Que els adults li treguin més suc no vol dir que no sigui oportú per a primers lectors, sobretot perquè no té text. Això sí, és recomanable que un adult doni respostes a les preguntes que les imatges, que la història, poden provocar en un nen.

Veiem com la filla gran de Malet, la Mariona del títol, no es pot estar de redecorar una paret tot just pintada de blanc. Inspirant-se en tres llibres que hi ha per allà (sobre Miró, Pollock i Rothko), la nena de cinc anys imita l'estil dels tres artistes i les creacions prenen vida. És la millor manera de perdre la por als monstres interiors: dibuixar-los i fer-se'n amic.

Malet explica que com a il·lustrador no sol dibuixar amb llibertat perquè, lògicament, s'ha de sotmetre als paràmetres que marquen els textos i les maquetacions de tercers. Per això aquest àlbum concebut per ell, tot i que inspirat en la seva filla, es pot considerar com a debut.

És un llibre rotundament personal en què l'autor hi ha abocat nocturnitat, passió de pare, esforços per extreure un ordre del caos. Un llibre del qual pengen una sèrie de certeses que el mateix autor descriu: “És un cant a l'art innat. És un cant a la contradicció. És un cant a la provocació. És un cant al perquè no.”

Es nota aquesta cura, aquest treball en el joc que es crea entre realitat i ficció, en la narració in crescendo, cridanera tot i l'aparent mudesa, en l'humor subtil, en la combinació de tècniques, en el risc de l'aposta, en els detalls com ara la tipografia que parteix de la lletra de la Mariona real i, també, de la qualitat del paper. Un cant afinat per reivindicar molts conceptes que ens obliga a tancar l'article amb un prec: que aviat faci el segon.