L'espia que no espiava

L'atabalament que portava Edmon Roch dijous a la nit, descamisat, a les portes de l'Albéniz Plaça, rebent el munt de gent que va anar a la preestrena de Garbo, la seva «comèdia d'espies», com ell mateix la va definir, era considerable. Tot el cos central de butaques de la sala 11 dels cinemes gairebé es va omplir, i també hi havia gent als laterals. Un dels organitzadors de l'acte, Guillem Terribas (La 22), va ser l'encarregat de presentar Roch als assistents, entre els quals el filòsof i director de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG, Josep Maria Terricabras, i el director del Museu del Cinema, Jordi Pons, a més d'amics, coneguts, familiars, cinèfils i públic en general. L'aproximadament hora i mitja posterior va ser fascinant. Garbo és la història de l'espia que no espiava, del barceloní de pare olotí Joan Pujol, un gran fabulista –la teoria de Roch és que era un gran cinèfil– que va enganyar Hitler, que es va construir una imatge que era pura ficció. I és a través de la ficció que Edmon Roch explica la seva inversemblant història, un recurs que allunya el seu film del format documental, del qual només té dues característiques: que explica fets reals i que conté entrevistes. Tot plegat és una mena de treball d'orfebreria cinematogràfica per construir la història, el discurs, no exempt d'un deliciós sentit de l'humor. En tot cas, com va dir el professor de la UdG i crític cinematogràfic d'aquesta casa Àngel Quintana, després de la projecció, es tracta d'un «documental carregat de ficció, intel·ligent, complex», ressaltant el fet que les ficcions fabricades a Hollywood, és a dir, mentides, «acaben projectant la veritat». De fet, Edmon Roch, perfeccionista fins al moll de l'os, va trigar més d'un any a fer el muntatge, i en va arribar a fer 43 versions! El més complicat va ser descartar material, havent de triar entre més de 600 hores de gravació, a més de material històric –part del qual localitzat en una moviola en un soterrani de Berlín–, un procés que Roch va descriure amb una frase feta, Kill your darling (Matar allò que més estimes), amb tot el que això comporta de dolorós. Ara bé, la segona oportunitat, per rescabalar-se, és l'edició del film en DVD, que Guillem Terribas va reivindicar que fos de mitja dotzena de discos.

Garbo va triomfar en el festival de cinema europeu de Sevilla, on va obtenir el premi al millor documental, i va ser segon en la categoria d'òpera prima del festival de cinema documental d'Amsterdam, el més important del món del gènere, darrere de Colony, un documental sobre la desaparició de les abelles a Amèrica i el que això provoca en la cadena alimentària. El desconeixement de la figura de l'espia català a Alemanya va donar peu, a més, a una anècdota en aquest festival holandès, quan els programadors alemanys, especialistes en la Segona Guerra Mundial, van requerir a Roch que els expliqués per què s'havia inventat una història així, i va tenir feina a convèncer-los que tot el que s'explicava en el seu film era cert. El que no va explicar és si estaven d'acord amb la idea de l'absència total de sentit de l'humor dels alemanys que transmet el film. Potser cal tenir-ne per captar-ho.