“El Quebec era opressiu”

Tot i que el llibre va tenir una bona acollida quan va sortir, va caure en l'oblit poc després, perquè se'n publiquen tants...! El premi s'acompanya d'uns diners i un ajut a l'editor per fer una nova edició, i així va tenir una segon vida. A França va ser presentat a la llibreria del Quebec, però si no publiques al teu país és molt difícil. Tenim autors quebequesos molt bons que no són coneguts a França.

Estem parlant de fa cinquanta anys, ara això ja no és així perquè, a més, tothom està connectat per les xarxes. En el llibre descric el Quebec opressiu de la meva infància, d'abans de la Revolució Tranquil·la, del 1955 al 1960, on, tanmateix, hi havia de manera subterrània una vida que es preparava amb intel·lectuals i artistes que treballaven a l'ombra i alguns van haver d'exiliar-se. En tenien prou amb aquest Quebec tancat, religiós, auster i mortífer.

La narradora, un alter ego meu, ve d'un entorn desfavorit. A la part francòfona del Quebec hi havia molts analfabets que venien del camp i anaven a ciutat per treballar en fàbriques dirigides per patrons anglòfons, sense haver anat gairebé a escola i parlant un francès ancorat a dos segles enrere. Aquesta llengua que jo parlava quan era nena era limitada, plena d'anglicismes, foradada i imprecisa. De fet, jo escric amb una llengua adquirida i treballada. Per a la novel·la, vaig agafar una família que em semblava exemplar: a la pràctica m'adono que potser a casa meva van dur les coses a l'extrem, perquè la meva mare era vídua i esperava que Déu l'ajudés.

La família, a l'època, estava sota la tutela de l'Església. En la meva creien que la vida veritable està en una altra banda, al cel, i per això, fins i tot davant la pèrdua d'éssers estimats, el pare, el cosinet, l'avi... pensaven que continuaven vius i ens acompanyaven perquè eren ànimes que viatgen. Per això la narradora es veu de nena i veu que se sent feliç, i probablement ho és, fins i tot si de vegades sent coses, però està protegida per una família que l'acarona i l'amanyaga, està immersa en tendresa i carícies fins a la sufocació. Aleshores és evident que en aquest context es diu “sóc feliç”, però quan arriba a l'adolescència sent un malestar cada vegada més punyent. Aquesta felicitat li és imposada i s'adona que ha de fer el dol, viure amb aquests morts i la idea de la seva mort, que ha de continuar a viure sense ells, potser amb l'energia que ens deixen, però sense ells. Això és un treball llarg i difícil. Fins i tot si al final del llibre la narradora pot donar la impressió que tot està arreglat no és cert, és la fi d'un primer relat! La cita de Nathalie Sarraute al principi del llibre sobre com la felicitat pot ser una imposició, ajuda a comprendre el relat. Personalment, em va il·luminar i ajudar a estructurar-lo com una enunciació lenta i per capitolets del que va ser i ha estat aquesta felicitat, que en el fons té un punt de pervers i perillós.

Quan la narradora escriu se suposa que té uns 55 anys i s'ho mira tot des de la distància. És més fàcil mirar des de lluny aquest Quebec que ha conegut i que encarnava una manera de ser en vida, però morta, perquè aquest pensar que la vida és a una altra banda és una manera de rebutjar-la. Ja tenim aquesta part de mort en la novel·la. Sembla que el conjunt metafòric de la societat de l'època s'encarnava de manera exemplar en la meva família i aquesta fos un model físic de la mort i de l'apilonament de morts, començant per la del pare, i després de deu altres persones en deu anys que, per a un país en pau, és força excepcional. La nena, any rere any descobreix que és mortal, al mateix temps que l'envolten de felicitat i carícies. La mort colpeja, a més, a qualsevol edat, com el pare, que en té 39, el cosinet, que té sis mesos, l'avi amb 80... Per tant, la mort s'imposa físicament en un món en què només es parlava d'això.

Sovint he reflexionat sobre aquest tema. Treballo una matèria molt íntima, sóc com una arqueòloga d'allò íntim, que treballa en els estrats de la memòria, però per intentar trobar dins meu la humanitat, i això es pot compartir més enllà dels detalls particulars. En aquest relat s'oblida la persona que escriu; volia treballar l'escriptura i organitzar-la arquitectònicament de manera que se sostingui sense mi: no és una autobiografia, també és ficció; és, sobretot, escriptura, un relat que fa que dues coses que no van juntes, la felicitat i la mort, acabin treballant juntes per treure aquesta nena de la foscor.