Pensament d’amor per a eterna joventut

Els Pirates tenen un to inconfusible: un plaer pel joc inesgotable ben amanit de música, coreografia i interpretació. En aquest sentit, una comèdia com El somni d’una nit d’estiu els va com anell al dit. Perquè la seva desinhibició, el seu joc ingenu, blanc, respira molt a favor d’aquest entremaliat Puck (Laura Aubert a l’enèsima potència) però també d’uns números de natació sincronitzada sense aigua a l’estil de l’Esther Williams del cinema vistós i amable i d’un Ricard Farré que ataca inesgotable la vis còmica de cada personatge que replica (l’actor motivat, el dissortat Demetri o la bombolla Codorníu del cor).

Que sigui el seu llenguatge i que sigui una peça a mida no vol dir per a res que sigui una feina fàcil. La seva obsessió per presentar una escena picada, des d’un espai net i buit (amb dues trapes que donen molt de joc i alguna sorpresa), exigeix molta entrega física. I amb els millors dels somriures. Certament, traspassa el bon rotllo des de dalt de les fustes a la platea.

Tot i que el repartiment sigui àmpliament femení, resolen que un Àlvar Triay amb ploma queen faci de Julieta en la seva comèdia per a les noces de Teseu i Hipòlita. En l’embolic de les joves parelles transformen Lisandre en dona (cosa que explota una possibilitat d’amor entre noies). Són petits detalls que no mouen la comèdia de Shakespeare del seu to blanc, amb algun punt de maliciositat, amargant, que li va bé pel contrast. La versió, fresca, que contagia bones vibracions i ganes de joc, té un notable aire de les produccions del Parking Shakespeare, també fresques, musicals i per a tot tipus de públic. Els Pirates, més que pensaments d’amor, beuen elixir d’eterna joventut. Sempre com una rosa.