truquen!
arnau puig
La catalanitat i la filosofia de l’acció
Hom pot dir: que pesats que són aquesta gent, sempre surten amb el seu leitmotiv que són diferents. No és això; és que ser català respon a una realitat producte d’una contrada (un fet geogràfic concret i precís), de la gent que hi viu, hi treballa i on somia què pot fer en aquest món mentre aquesta conjunció geopolítica existeixi tal com s’ha produït fins ara amb els trets específics que tot plegat donen. És el que se’n diu idiosincràsia i que uns filòsofs de la modernitat han designat com geist i que el geògrafs de l’antiguitat designaren com ethos o pobles adscrits, aleshores, en aquells temps seus, a una determinada terra, situació real que feia que cada indret tingués trets, gests i maneres de ser pròpies i diferenciades i que un filòsof, també de la modernitat, assenyalà que el conjunt de tot plegat conformava el que en podríem dir sentit o esperit de la Terra –o món, si es vol– en què vivim.
Els catalans també ho varen pensar i assajaren d’autodefinir-s’ho: la realitat se’ls mostrà precisa des de la guerra dels Segadors del 1640 i queda palesa a partir de l’ensulsiada del 1714, tanmateix, abans que Kant precisés que hi ha les qüestions morals, de les quals se’n deriva la intenció i la conducta humana, i les problemàtiques del coneixement i del saber, que cadascú des de la seva realitat i contacte amb la terra i el món social concret decideix quin tipus de societat li plauria viure i trobar-s’hi immers. Milà i Fontanals (1873) ho deixà clar expressant-se així: l’estètica ens dona el contacte amb una realitat que mentalitzem i de la qual per subsistir en traiem conclusions, les que determinen la nostra filosofia de l’acció. La realitat sempre alerta els que estan vius i treballen.