‘Prufrock’ als 100

A la pàgina 78 del número de juny de la revista londinenca The Egoist va aparèixer l’anunci d’un llibre de 40 pàgines, en una edició de 500 exemplars, que canviaria el curs de la lírica del segle XX. El text, lacònicament, proclamava: “Prufrock / ara disponible / Prufrock i altres Observacions / de T.S. Eliot / The Egoist, Ltd. Preu 1 xíling net; tramesa 1 penic”. En una carta a Margaret Anderson, datada l’11 de juny, Ezra Pound confirmava que ja disposava d’un exemplar de la publicació.

La crítica, a les dues bandes de l’Atlàntic, es va polaritzar davant del debut literari de T.S. Eliot. Ezra Pound, Conrad Aiken, Mary Sinclair i alguns més categòricament a favor i la majoria dels suplements literaris de diaris i revistes de gran circulació, categòricament en contra. Amb el temps, però, el primer Eliot, a punt de complir 28 anys, es va imposar com el mestre i la icona de la nova poesia moderna, un lloc de privilegi que el duria a guanyar el premi Nobel el 1948.

Després de la seva mort el 1965, Eliot es va convertir en una de les bèsties negres més sagrades de la postmodernitat, però novament l’autor de La terra eixorca ha guanyat la batalla perquè els seus enemics i la seva estètica radical han passat a millor vida. Ara és un moment ideal per tornar a llegir Prufrock sense complexos perquè no vindrà a picar a la nostra porta cap policia moral de la postmodernitat.

Ara és el moment perfecte perquè les generacions més joves, no tan ben formades com es diu repetidament, s’endinsin en aquest meravellós primer llibre d’Eliot de només 12 poemes. Llegir Prufrock a fons és tota una educació literària, una educació que els joves no han tingut per la nociva prohibició de la postmodernitat. Descobriran que el temps no ha passat per Prufrock i que la dotzena de composicions estan tan fresques com el primer dia. Eliot encara és actual i pot ensenyar-nos coses sobre el fons i la forma del poema que ens fan molta, molta falta per combatre la banalitat efectista que impera arreu.