“S’ha de poder parlar de tot”

Exacte, però és pura casualitat. No té res a veure que jo fos català; aspiràvem dos a aquest paper i me’l vaig quedar jo, però l’altre no era català. Per mi és un repte, em fa molta gràcia interpretar algú que, a més de no ser català, és anticatalà. Has de vigilar que no se t’escapin les es neutres o obertes, i crec que ho hem aconseguit.

Señor, dame paciencia és una comèdia absolutament blanca, sense cap mala intenció. És normal que la gent parli del procés, igual que es va fer Ocho apellidos vascos i es parlava dels tòpics dels bascos. S’ha de poder parlar de tot. Gregorio és un personatge intolerant i intolerable que ha decidit que els seus fills siguin com ell vol, però li surt una filla que s’embolica amb un culer, un fill homosexual que es vol casar amb un negre i una altra filla embolicada amb un antisistema. Bàsicament és un feixista i no tolera res que no sigui ell mateix. I durant la pel·lícula s’adona que aquesta actitud no porta a res i que ha de canviar per no quedar-se sol. No crec que tingui més importància que un sigui culer, l’altre negre... De feixistes n’hi ha a totes les cases, bàsicament és una actitud de no acceptar els que no són com un mateix.

Si un personatge com Gregorio no cau bé, la comèdia se’n va en orris. Un personatge tan intransigent i intolerant necessites agafar-lo per algun cantó per atrapar el públic. En aquest cas hem buscat fer un personatge perdut, que no en sap més, i que va per la vida absolutament despistat. Això fa que el públic hi acabi sentint afecte i que te l’acabis guanyant.

Depèn. Tinc una sèrie que fa nou anys que dura, que es fa a Madrid [La que se avecina]. Visc a l’AVE, podem dir; la meva família viu a Barcelona i jo faig quatre dies allà i tres dies aquí durant sis mesos l’any. I els altres sis mesos depèn del que em surti. Ara he fet una pel·lícula de producció catalana que s’ha rodat a Formentera, es diu Formentera lady, dirigida per Pau Durà. I he estrenat una obra al Teatre Comtal, Avui no sopem, amb Jordi Banacolocha, Mercè Martínez..., que he escrit jo. Vaig i vinc, i m’agrada molt fer-ho.

Molta. Amb Joel Joan ens vam conèixer sent companys de classe de teatre, vam fundar una companyia i, després d’estrenar Kràmpack, teníem el somni de fer una sèrie. Vam estar molt temps esperant que ens la compressin, no la volien a TV3 ni enlloc. I llavors vam conèixer l’Andreu [Buenafuente], que havia vist Kràmpack; va dir que ens donava suport, nosaltres amb la nostra petita empresa i ell amb la seva, vam fer un gran esforç per tirar-la endavant... Quan has fet aquest esforç tan gran i ho aconsegueixes, t’arriba l’èxit, és molt important. Hi ha com una negació de la història. Afortunadament, la gent jove, que ve amb el cap net, sense por de no haver estat a l’altura, sí que està a favor que les coses canviïn i es faci justícia, i són ells els que han agafat el relleu en aquest tema. Ells no hi eren en aquell moment i no tenen motius per aguantar una societat impune.