Mor Jordi Curós, pioner de l’avantguarda olotina

En el difícil ambient de la postguerra espanyola, Jordi Curós va representar una alenada d’aire fresc. Alguns d’aquells gasetillers rancis en qui els diaris de l’època delegaven la crítica d’art havien arribat a fer la gracieta que per contemplar la seva obra calien unes ulleres fosques, de tan inesperadament rutilants que eren els colors que feia servir. Certament, comparada amb el tenebrisme que aleshores s’estilava, la pintura de Jordi Curós Ventura era tota una celebració. No és estrany que acabés trobant el seu lloc a Barcelona, on va establir la residència ben aviat i on va morir ahir, als 87 anys. L’enterrament serà demà, a l’església de Sant Esteve d’Olot, a les 11 del matí.

Josep Corredor Matheos el considerava ja el 1965 el primer nom de les noves generacions d’artistes olotins —seguit de prop per Esteve Serrat Paxinc i Leonci Quera en escultura—, però també un dels més interessants de tot el panorama català. El seu ascens, de fet, havia estat fulgurant. Descobert per Àngel Marsà als cicles d’art actual de la galeria El Jardín el 1950, va ser una presència constant als regeneradors Salons d’Octubre d’aquella dècada i, avalat per l’entranyable Josep Maria de Sucre, un dels afortunats beneficiaris de les beques que concedia l’Institut Francès de Barcelona per ampliar estudis a París. Curós va eixamplar-hi el seu horitzó en dues estades els anys 1954 i 1958.

Com la majoria d’artistes joves de l’època, va pagar el peatge de l’informalisme, que en el seu cas va durar poc, per decantar-se cap a una figuració radical i obsessiva que li obriria tantes portes com n’hi acabaria tancant. Totes dues coses són una llàstima: per culpa de l’èxit, que sobretot a finals dels seixanta li permetria fer-se una clientela entre els grans estraperlistes de Barcelona, sucumbiria a la banalització dels seus innegables encerts, i la seva progressiva marginació dels cercles avantguardistes impediria apreciar l’enorme talent d’un dels millors dibuixants del país. Per a molts, no era sinó l’amic diligent que facilitava a Dalí els grills per a les gàbies de Portlligat i l’autor dels dos retrats de la penya del restaurant La Punyalada que, sense treure’s el cigar havà de la boca, compraria l’empresari Julio Muñoz Ramonet (un dels seus principals clients: més de cent obres del pintor olotí, tenia al seu palauet), però per a la història de l’art gironí Curós és, sobretot, una oportunitat perduda.