Fenosa i Chanel: art i passió

Sempre que l’escultor Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988) necessitava diners, recorria a dues persones: a Picasso o a Coco Chanel. Així ho va confessar la seva vídua, Nicole Fenosa, a Josep Miquel Garcia, el director de la fundació de l’artista al Vendrell. Amb Coco Chanel, Fenosa hi va viure un breu però intens idil·li que Garcia va desvelar en una exposició el 2011 i va deixar ben parats els biògrafs de la gran diva de la moda, que no en sabien res. Al director de la Fundació Apel·les Fenosa, però, li va quedar un misteri per continuar investigant: quina va ser l’espurna que va encendre la seva història d’amor?

Va ser l’art. La parella va fondre la seva passió en una aventura creativa conjunta que Garcia ha descobert i ha estudiat, i que ara defensa en una exposició amb un munt de material documental i gràfic inèdit i amb reproduccions de les obres, que malauradament s’han perdut. Chanel i Fenosa van sumar els seus talents per treballar en un projecte escènic de Salvador Dalí, La bacanal, que, després de diverses peripècies, angoixes i frustracions, van estrenar els Ballets Russos de Montecarlo el 9 de novembre del 1939 al Metropolitan de Nova York.

Aquesta història té un començament forçat. Al final de la Guerra Civil espanyola, Fenosa, que havia lluitat per la causa republicana, va passar la frontera i va trobar escalf a Llemotges a casa d’uns amics seus, la família d’Albis, que un temps després li va facilitar una llar a Versalles, amb unes vistes impressionants al palau. Fenosa sospirava per anar a París, però no era fàcil: “Als exiliats espanyols els posaven moltes traves”, explica Garcia. Ho va aconseguir a l’estiu i el primer que va fer va ser anar a veure el seu amic Picasso, que li va assegurar que es preocuparia d’ell.

“Però Picasso ja s’ensumava la guerra; li va agafar por i va desaparèixer. Va fugir a Royan. Abans de marxar de París, va demanar a Jean Cocteau que s’ocupés de Fenosa.” I així va ser: el poeta el va deixar instal·lar al seu apartament. Però la irrupció just llavors de Coco Chanel a la seva vida –Cocteau els hauria presentat– va canviar radicalment el signe de la seva precària situació. La modista, setze anys més gran que ell, se’l va emportar a l’hotel Ritz, on el va mantenir durant tota la seva relació.

Van fer l’amor mentre compartien una experiència artística fins ara desconeguda. Dalí havia encomanat a Chanel el disseny del vestuari i de l’attrezzo de La bacanal, que volia estrenar a Londres l’octubre d’aquell endimoniat any 1939. Dalí s’havia imaginat un espectacle al·lucinogen, amb música de l’òpera Tannhaüser de Wagner, per al qual va gestar un decorat amb un cigne enorme de dins del qual sortien els ballarins a escena. Aquest teló de fons, que es conserva en una col·lecció particular, és l’únic que va materialitzar el geni empordanès amb les seves pròpies mans. La resta, roba i objectes ornamentals, ho va confiar a Chanel, si bé li anava donant instruccions des de la distància, per correspondència. Al juliol, Dalí va fer un viatge llampec a París per veure com evolucionava el projecte.

Fenosa va participar amb entusiasme en els dissenys volumètrics, tal com ha comprovat Garcia furgant en arxius, en què ha localitzat fotografies dels dos amants en ple procés de creació. La seva visió escultòrica va servir per configurar un dels personatges centrals del ballet, el Cavaller de la Mort. El ballarí sortia a l’escenari enfundat dins d’un immens paraigua que duia cosida una cama ortopèdica amb un peu d’ocell. A més d’aquesta urpa tenebrosa, l’escultor també va gestar un esquelet humà disposat com una natura morta.

Un altre objecte decoratiu que aquell estiu ardorós i excitat va fer sorgir era un monumental cap de peix per a la ballarina que encarnava Venus. Dalí l’havia volgut tant sí com no per superar el disgust que havia tingut temps enrere, quan va crear el pavelló del Somni de Venus de l’Exposició Universal de Nova York. Els promotors li van censurar justament una figura del cos de Venus de Botticelli amb un cap de peix. Ho va trobar indignant i ara tenia l’oportunitat de rescatar la mateixa idea per a la Venus de La bacanal, una ballarina que va triar personalment, Nina Theilade. Encara és viva: just aquesta setmana ha complert 102 anys. En l’espectacle vestia un mallot sencer de color carn que feia que semblés que anava nua.

Un barret amb un cigne

La recerca de Garcia l’ha conduït a altres elements artístics del muntatge com ara un barret utilitzat per nimfes i un altre de més vistós encara, amb la forma d’un cigne, del qual ha trobat una imatge preciosa en què es veu la modista fent que el seu estimat Fenosa se l’emprovi. Gràcies a una altra fotografia, el director de la fundació de l’artista ha esbrinat que el modista Antonio Cánovas del Castillo, també exiliat, va ajudar Chanel en la confecció de la indumentària.

Però el cas és que hi ha una part trista en aquesta història. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va truncar les intencions inicials dels artistes. L’estrena a Londres no va ser possible i el director dels Ballets Russos, Leónide Messine, va decidir en solitari fer-la a Nova York. “Chanel s’hi va oposar totalment i no va deixar viatjar els seus vestits ni l’attrezzo. Dalí tampoc hi estava d’acord, però Messine va tirar pel dret”, relata Garcia. La bacanal es va acabar representant sense les obres originals de la modista i de l’escultor. Se’n van fer unes còpies senzilles a corre-cuita. “Quan veus les imatges, t’adones que el nivell dels dos enamorats era més alt.” Però, així i tot, la funció va ser un èxit i la companyia va fer una llarga gira pels Estats Units. “Dalí, reticent al principi, es va apuntar al triomf ràpidament.”

Però això no és tot. En declarar-se la guerra, Chanel va tancar el seu taller de la rue Cambon i, quan els alemanys van ocupar París, va deixar la ciutat. “Quan hi va tornar, dins del local ja no hi havia res. De tot el que ella i Fenosa havien preparat per a La bacanal, no en quedava cap rastre”, indica Garcia, que per a l’exposició que presenta fins al 30 de setembre la fundació del Vendrell ha encarregat unes rèpliques a l’escultor Philippe Lavail, que havia estat assistent tant de Dalí com de Fenosa.

Chanel i Fenosa es van estimar amb el caliu de l’art. La seva relació va ser molt curta, de quatre mesos a tot estirar, perquè al català aquell luxe el va superar. “Aquell no era el meu lloc. Jo no havia nascut per a aquesta vida. Coco em cobria de regals. Per exemple, em va oferir un enorme braçalet daurat. L’hi vaig tornar”, va revelar en una entrevista inèdita que Garcia va desenterrar del seu arxiu. “Per a Fenosa, aquella situació era incòmoda: no es podia treure del cap que tenia cinc parents seus en camps de concentració morint-se de gana, entre els quals, un tiet malalt de disenteria”, remarca Garcia. Hi havia una altra cosa que no li agradava gens de la modista, i era la seva afició per les drogues: “Jo no ho podia suportar.”

Però, un cop van deixar de ser amants, van seguir mantenint un vincle molt estret. Quan Fenosa es va posar malalt, Chanel li va enviar la seva metgessa personal. A més, ella no va parar mai de comprar-li obra: “Va viure sempre envoltada del seu art”, rebla Garcia. Tot va fluir amb tanta naturalitat que Chanel va dissenyar el vestit de boda del seu amor autèntic, Nicole.