Els cims del barroc

En època del barroc, els santuaris enlairats dalt del sostre del país van viure una edat d’or. Les autoritats eclesiàstiques, receloses de la seva popularitat, van anar de corcoll per intentar reprimir-ho, ja que s’escapava de la seva ortodòxia. La gent que vivia en l’ampli territori d’influència d’aquestes esglésies isolades i de difícil accés hi practicaven una religiositat desimbolta als marges de la línia estricta de la moral. Però és que la religió no era l’únic, i a vegades ni tan sols el més important, que els feia pelegrinar a aquests edificis. Ho era més i tot el sentit del viure sense constrenyiments: ballar, menjar, beure, aparellar-se i promoure i envoltar-se de l’art d’aquells nous temps.

La barroquització de la muntanya catalana va ser un fenomen que va alliberar el caràcter del món rural. Lluny de les cotilles mentals que imposaven les parròquies i del control social que exercien els rectors i els bisbes, va ser una vàlvula d’escapament de la comunitat pagesa. El llibre Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc, de Maria Garganté i Xavier Solà, premi Rafael Patxot de la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, se submergeix en aquest moment tan lluminós i ofereix un retrat que va “més enllà de la història de l’Església, de la religió, de l’art i de l’arquitectura”, perquè el focus principal s’ha posat sobre la gent i la seva visió del món. Garganté ho broda així: “El llibre parla de la relació de les persones amb els llocs.” Dels efectes i dels afectes que produeixen aquests llocs de pertinença en les persones.

I aquests llocs se situen en el fris del paisatge del Pirineu i el Prepirineu, un espai de connexions físiques i emocionals intenses i espontànies entre catalans provinents d’un cantó i de l’altre de la serralada malgrat el tractat que administrativament els separaria el 1659: “La frontera mai va ser humana. Els santuaris tenien una dimensió supralocal i transfronterera”. Garganté i Solà han acotat la seva recerca entre finals del segle XVI i finals del XVIII, a recer del nou dogma catòlic impulsat pel Concili de Trento, però inoculant-hi ressons del passat i del futur que s’esdevindria. El passat ens transporta a un món llunyà en el qual alguns antics cultes predeterminen l’indret on s’optarà per alçar els santuaris. “No és casualitat que tinguin a prop elements amb reminiscències llegendàries i paganitzants: les restes d’un sepulcre megalític, una font, una cova...”, apunta Garganté.

En època moderna, els santuaris encimbellats a la muntanya, molts dels quals amb un origen medieval, seran sotmesos a grans transformacions, renovacions estètiques i ampliacions considerables (s’hi adossen les hostatgeries) per acollir i satisfer l’eclosió de devoció popular i esdeveniments de convivència multitudinària, els aplecs i les processons. “L’arquitectura religiosa d’aquest període és molt més abundant del que ens pensem”, apunten els autors de l’estudi per desterrar definitivament el fals tòpic de la letargia d’aquests segles de la història de Catalunya. No hi hagué tal decadència sinó una gran efervescència. Una altra cosa és que aquest patrimoni tan ric estigui invisibilitzat en el nostre imaginari cultural, fins al punt que ni el coneixem ni el reconeixem, i fins i tot el fem passar pel que no és. “Moltes esglésies que mantenen l’aspecte gòtic i, en conseqüència, associem a l’època medieval, van ser acabades o fins i tot construïdes de nova planta durant els temps del barroc”, remarquen Garganté i Solà.

Els santuaris del Miracle i de la Gleva són els dos llegats arquitectònics més rellevants, siscentista i setcentista, respectivament. En tots dos s’hi va integrar un element que culminava les ànsies de teatralització que distingeix el barroc: el cambril, l’espai de trànsit que permet “una proximitat quasi íntima” amb la imatge que s’adora. El contacte visual s’intensifica i s’inauguren tradicions que avui encara perviuen, com el bes a la Moreneta de Montserrat.

El barroc buscava una persuasió i una espectacularització que al nostre país té en els retaules l’instrument per excel·lència. La producció va ser massiva, però la majoria han desaparegut perquè van ser destruïts sobretot en la Guerra Civil. El retaule del Miracle, de Carles Morató, és el més imponent dels que s’han conservat en un santuari i està considerat una de les grans joies de tota la creació escultòrica catalana de l’època.

La sumptuositat que impregna els interiors de tants santuaris té una explicació: els fidels se’ls sentien tan propers que els omplien de regals, una generositat que no tenien amb la parròquia, a la qual amb tota probabilitat pagaven els impostos amb desgana. “Els santuaris van arribar a ser molt més rics que les parròquies. Fins i tot edificis de mitjana categoria van reunir autèntics tresors.”

L’efecte barroc es va activar en múltiples direccions, com una tempesta perfecta. Per exemple, amb els exvots, els més habituals dels quals eren els retaulons pintats que cobrien interiors i fins i tot façanes porticades. “No tenien pretensions artístiques, però per als historiadors són una font importantíssima per obtenir informació minuciosa i detallada sobre la vida quotidiana”, emfasitzen Garganté i Solà, que tot i així també lamenten que molts s’hagin perdut.

Els afectes per aquests espais de culte també van propiciar la barroquització de les imatges venerades a pesar d’algunes advertències dels estaments oficials, que fixaven les línies vermelles dels ornaments massa seductors, provocatius i, en definitiva, indecents. Els creients van rescatar les imatges medievals, ennegrides i llardoses, però la fal·lera per embellir-les en va canviar totalment l’aspecte. hi van sobreposar joies, cabells i vestits postissos, noves policromies i, en alguns casos, “afegits escultòrics que van des d’un bou als peus de la imatge a la verge del Tura d’Olot, fins a tot un arbre de Jessé, a la verge del santuari de Gresolet”.

Els fidels van procedir a aquest tuneig de les imatges romàniques i gòtiques sense plantejar-se l’opció més racional que hauria estat encarregar la talla d’imatges noves d’acord amb els seus gustos excessius. L’antiga era la que tenia el valor de relíquia i, per tant, el veritable poder per fer miracles. Era l’autèntica, la que s’havia aparegut o havien trobat uns animals, uns pastors o uns nens, “tres encarnacions del que es considera innocent o senzill, el patró que segueixen sempre aquestes llegendes”.

En els santuaris catalans guanyen per golejada els descobriments fortuïts d’aquestes estàtues: cent onze de trobades per només catorze d’aparegudes. La llista exhaustiva la va fer un antropòleg avant-la-lettre, el pare Narcís Camós, que en plena Guerra dels Segadors i flirtejant amb la mort per les epidèmies de pesta que hi havia va pentinar tot el Principat per amarar-se del brogit religiós que sorgia dels santuaris. Camós va traduir les seves experiències i els testimonis orals que va recollir en un llibre que es va publicar fa 350 anys. Aquest religiós dominicà aventurer va encunyar el concepte que irradia la devoció predominant en els santuaris del país: la marededéu. Catalunya era, efectivament, el paradís o el jardí de Maria.

La fi d’una època

L’obsessió de les altes instàncies episcopals per prohibir i regular el que per a elles era un descontrol i una profanació de les processons (“fiestas ruidosas y alcohólicas”) acabaria per minar la vitalitat dels santuaris. La majoria entren en decadència al segle XIX, afectats també per la Guerra del Francès i, ja al segle XX, per la imparable despoblació de les zones rurals. Alguns santuaris acabaran abandonats, en ruïna total, però d’altres reviscolaran amb noves actuacions arquitectòniques que silenciaran el seu passat barroc, com va succeir a Núria.

Per il·lustrar el seu llibre, Garganté i Solà han rastrejat en arxius les fotografies que a principis de segle XX van captar diversos autors mobilitzats en la creació del gran inventari del patrimoni artístic català. “Ells hi anaren sobretot pel romànic, però les seves imatges són d’alguna manera un descobriment del barroc, ja que els interiors dels temples estaven fonamentalment agençats amb mobiliari corresponent a l’època moderna.”

El gust del poble continuava sent barroc, però no per gaire més temps. La valoració del romànic va forçar la renovació del look de les imatges, que van recuperar la seva simplificació i nuesa originals. Es van desengalanar de manera radical: “Avui fins i tot se’ns presenten massa repristinades”, rebla Garganté.