Fàbregas remet a la Lluna com a mirall de la humanitat

Com a bon amant del moviment slow, Robert Fàbregas i Ripoll (Salt, 1978) s’agafa la vida amb més calma. O almenys ho intenta, lluitant contra els elements que envolten aquesta societat abocada a una acceleració desmesurada i a un constant bombardeig d’informació; a una vida que conviu diàriament amb un nivell d’estrès insuportable i que va cap al camí de l’extermini definitiu de la imaginació. Sí, aquest pilar de la llibertat que tan reivindica Fàbregas, el qual remet a un dels filòsofs de moda actuals, Byng-Chul Han, per advertir que “imaginar és impossible en un món de sorolls, consumista, hiperactiu i materialista”.

Segurament perquè és persistent de mena, l’actual director del centre cultural Les Bernardes no defalleix en capgirar la tendència general i torna a remetre al món de la imaginació –i de la fantasia a través del mite– per portar a terme el seu tercer llibre, titulat En un grapat de Lluna (El Cep i la Nansa Edicions). Si en el seu debut literari, Èol o la vida al vent (2015), situa el personatge protagonista en el camí de cercar respostes a les grans preguntes i als reptes de la vida amb un fons de reflexió, sensibilitat i poesia i en Les banyes del Capricorn (2016) reivindica la importància de les petites coses alhora que rebutja la superficialitat i les convencions socials, ara presenta un recull de dotze contes i narracions curtes que tenen en comú la Lluna.

De sempre, envoltada de nombroses mitologies i llegendes populars des de temps immemorials, qui no s’ha enamorat als peus de la lluna, se li ha revelat la rauxa sota la seva influència o, al contrari, s’ha afligit amb la llum que desprèn. Robert Fàbregas és un altre escriptor que, com tants altres artistes, s’ha vist influenciat pel poder magnètic de la mítica i bella Selene. En el seu cas, s’escuda en ella per proposar un viatge a la mitologia de cultures llunyanes, tot remetent a rondalles antigues, inventant històries... amb un únic objectiu: fer volar la nostra imaginació. A través dels seus contes, el lector viatjarà des del sofà fins al Bhutan, la Xina, Roma... i també coneixerà “éssers mitològics i d’altres de carn i ossos que pateixen i són feliços, igual que nosaltres”; explica l’autor que, com confessa, “és una excusa per tocar la deessa de ben a prop”.

Contra la simplista asseveració de considerar els contes de fades infantils, Robert Fàbregas contesta: “És com dir que un caramel no pot agradar a un adult perquè torna boig les criatures.” Remet a tres literats tan influents com diversificats d’estil, com ara J.R.R. Tolkien, Anna María Matute i H.D. Thoreau –un dels seus autors de capçalera–, per defensar novament que “la imaginació és i ha de ser lliure i ningú no hi pot posar fronteres”.