Sense prejudicis

L’editorial Adesiara ens acaba de regalar un clàssic magnífic: és magnífica la traducció de Sebastià Giralt, acarada amb el text llatí, és magnífica la introducció i també ho són les notes aclaridores del final. El volum combina el rigor acadèmic amb l’excel·lència literària, de manera que ens brinda una oportunitat magnífica d’acostar-nos a una obra de molt renom i que fa de molt bon llegir. La lectura d’aquesta traducció del Satíricon ens farà saltar per l’aire una colla de prejudicis que l’han acompanyada des de fa molts anys.

El primer que hem de canviar en el nostre imaginari és la pronúncia del títol: Satíricon ha de ser una paraula esdrúixola, d’acord amb l’accentuació llatina de Satyrica. La forma aguda (Satiricó) va ser posada de moda en les traduccions catalanes de l’any 1988, per influència del castellà, i s’ha de descartar per raons etimològiques. Però sobretot, el que hem de foragitar del nostre imaginari (i aquí la responsabilitat de Fellini és gran) és que tenim al davant una obra només plena d’escenes procaces, en el sentit sexual del terme. O en el sentit bisexual, per ser més exactes.

Evidentment, de sexualitat explícita n’hi ha, i per a tots els gustos. Però no hem d’oblidar que el Satíricon és molt més que això. La novel·la llatina conté també escenes de subtilesa sexual, amor embolicat amb sexe, dolor de l’amant rebutjat, reflexions sobre el sentit de l’educació, al·legats contra la justícia injusta, retrats de costums de la societat contemporània, misogínia, antropofàgia, sentit de l’humor, belles metàfores, referències cultes (Virgili, Horaci), llenguatge col·loquial i altres ingredients que em deixo per no cansar.

Dos dels aspectes més remarcables de l’obra de Petroni són els personatges que perfila i les escenes que dibuixa. Trimalquió, el vell enriquit que ha deixat de ser esclau i que organitza festasses, brilla al costat d’Encolpi, el protagonista bisexual, i del poeta Eumolp, a qui apedreguen cada vegada que recita en públic. Els personatges són tan humans que mengen, riuen, es banyen, fan pudor, s’estimen, s’odien, passen penes i treballs, són lúcids i manifesten el goig de viure. “Ja que sabem que hem de morir, ¿per què no vivim la vida?”, diu Trimalquió en un moment del llarg sopar que s’ha convertit en una de les escenes més conegudes de l’obra. Aquest al·legat a la vida el va fer desaparèixer Federico Fellini de la seva famosa pel·lícula (1969), com explica molt bé Sebastià Giralt a la introducció, on repassa la repercussió que ha tingut el Satíricon al llarg del temps i en diferents manifestacions artístiques. Encara que Fellini no l’hi va voler veure, l’alegria de viure hi és en moltes altres escenes, com en la del noi de Pèrgam, que acaba amb una broma sexual molt reeixida, i com en la del guariment de la impotència d’Encolpi amb els remeis d’una fetillera.

A més de tot això, per les dosis de reflexió i de saviesa que conté, el Satíricon de Petroni, escrit probablement al segle I dC i en temps de Neró, és una obra que connecta amb la nostra actualitat. Quan Encolpi afirma que no és “l’únic perseguit per una divinitat i un destí implacable”, ens està interpel·lant també a nosaltres. Quan dos convidats al sopar de Trimalquió es lamenten que els poderosos no es preocupen de la vida miserable dels pobres i “la gent del poble les passa putes, mentre que per a aquests ventres insaciables cada dia és festa grossa”, nosaltres no podem deixar de pensar en els casos de corrupció que ens ataquen per terra, mar i aire. Quan llegim que no cal donar “crèdit als premis que, gràcies a les influències, solen concedir-se fins i tot als menys dotats”, la modernitat del text antic es desborda si posem al costat del substantiu premis l’adjectiu literaris. El Satíricon és literatura de la bona, per això es mereix que després de tants segles, encara la continuem llegint.