novel·la
Lluís Llort
Imaginació poderosa
Laura Fernández (Terrassa, 1981) és un embassament que obre comportes per evitar que la imaginació acumulada (en quatre o cinc vides, és impossible que en només una) destrueixi tot el sistema. El Sistema. Ho ha demostrat en tota la seva narrativa, però a Connerland, la seva cinquena novel·la, no les obre de manera preventiva, no, el raig de creativitat és abundant i amb cabal continuat. El que ha escrit Fernández és com convertir les vinyetes de Glen Baxter (per cert, Anagrama acaba de publicar en una magnífica edició Casi todo Baxter. Nuevas y escogidas ocurrencias) en una cinta contínua. I també saludem Coover, Vonnegut, Pynchon, Dick, Ballard... i Fante, perquè és el Denver del Món Fernández.
Després de la lectura, el gust i l’aroma que deixa aquesta novel·la en la part del cervell on van a parar aquestes sensacions (quan es segreguen, que no és sempre) són anglosaxones. Sembla una obra traduïda.
A Connerland, Fernández manté un ritme endimoniat, uns bons diàlegs, una originalitat per batejar i crear personatges i onomatopeies i situacions del no-res. Descriu amb un estil concís que beu de fonts literàries, un cop més, anglosaxones. I tot amb humor elegant. Redacta amb frases que trenca quan li convé de la mateixa manera que demostra domini de les subordinades. Perquè Laura Fernández sap escriure, tècnicament. Altra cosa és que determinats recursos puguin fatigar una mica el lector per reiteratius, com ara les cursives de subratllat, l’ús de majúscules, la presentació dels noms de persona, la interjecció “oh” a l’inici de les rèpliques de la majoria de personatges...
De què va, la novel·la? D’un autor de ciència-ficció, Voss Van Conner, que mor i torna a la Terra i pot assistir a la lluita d’interessos per la seva extensa herència literària. Connerland és una mirada crítica sobre el fet d’escriure i les seves circumstàncies. I també ens parla de molts altres temes, com tota novel·la ambiciosa, mostrats a través dels 121 personatges que l’autora té l’encert de fer-nos desfilar per un dramatis personae final. Connerland és una barreja de gèneres i d’escenes que ens arrosseguen amb la força de la imaginació desbordada de Laura Fernández.
Universos divergents
Amb referents més nostrats i un esquema que segueix un fil narratiu més tradicional, però amb una càrrega d’imaginació també molt abundant, Sergi Escolano (Barcelona, 1972) ha escrit a Másters del multiverso una obra de ritme també molt alt amb un component crític potent (tot i que en algun moment l’objectiu on apunta sigui fàcil) i moments hilarants. Com Fernández, Escolano escriu bé en el sentit bàsic de la tècnica. Una afirmació que, actualment, amb tanta allau de gent que vol ser escriptor, massa cops no es pot fer.
Boni és un jove marcat per l’estigma del perdedor, amb un amic (Jorge), una amiga de qui està enamorat (Carla), un antagònic (Jonathan), entre d’altres personatges. Per un motiu volgudament rocambolesc i justificat amb lleis de física quàntica, Boni viatjarà a sis universos divergents per complir una missió. Allà tot serà igual... però diferent.
Amb un humor que busca el gag i abocant tota mena de referents reals (cosa que pot limitar la comprensió d’alguns lectors), Escolano desfà amb l’àcid corrosiu de la seva crítica el món dels famosos de cuixé (Universo Telecirco); dels fidels a l’astrologia, l’homeopatia, el veganisme... i Coelho (Universo magufo); dels hiperculturals (Universo sin tele); els feixistes (Universo nazionalfranquista); de l’Església catòlica (Universo Inquisición); i del perfecte però asèptic (Universo griego).
A Escolano cal agrair-li la presència recurrent de Jordi Hurtado, Carlos Sainz i Luis Moya, la mofa de tants i tants temes, els jocs metaliteraris i autoreferencials, l’ús dinàmic de fins a 98 notes al peu, els textos i cançons referenciats i, sobretot, la capacitat d’obligar-nos a seguir llegint gràcies a la bona narrativitat i l’ampli ventall de gruixos humorístics, com ja va demostrar a l’anterior Con pecado concebido.
Fernández i Escolano presenten dues novel·les unides per la ciència-ficció, la crítica, l’humor i una imaginació inesgotable que, tret d’això, poc tenen a veure, a banda de ser igualment recomanables.