Fills mortals

Juliol. Ens apropem a la platja cercant el vent i les onades. Per als grecs antics les onades estaven personificades en les Nereides, nimfes del mar, representades amb corones de corall. Se’n coneixen més de cinquanta noms, d’aquestes criatures, i fan referència al mar: Galene, la calma, Espeo, la de les grutes... Entre aquesta abundant prole, filles de Nereu i netes d’Oceà, només tres destaquen per formar part de mites més complexos. Amfitrite (esposa de Posidó), Galatea (estimada pel ciclop Polifem) i la més famosa, Tetis, la mare d’Aquil·les, heroi èpic per excel·lència.

Normalment els herois són fills d’un déu i una mortal, però en aquest cas no. La divina era ella, i de tal bellesa, que els Olímpics se la van disputar fins que es va predir que el fill que engendrés seria més poderós que el pare. I els déus, que no volen competència, van acordar casar-la amb el rei Peleu contra la seva voluntat. Per això quan l’escollit va anar a buscar-la, Tetis es va resistir amb tota la seva força i va fer ús del poder diví de transformar-se, transmutant-se en aire, foc, vent, arbre, ocell, tigre, lleó, serp... Fins que va acabar sucumbint. És difícil, festejar una divinitat. És difícil, escapar del matrimoni.

Les noces de Tetis i Peleu són de les més conegudes de la mitologia clàssica ja que al banquet estaven convidats homes i déus, i això ens remunta a aquella edat d’or, in illo tempore, quan les dues races compartien taula. Perquè, simbòlicament, la barreja de la part humana i la part divina es troba en l’origen de tots. En aquest casament va produir-se el l'incident que desencadenaria el judici de Paris i la posterior guerra de Troia, en la qual Aquil·les seria figura clau.

Tetis vetllaria pel seu únic fill en tot moment. De ben petit va intentar fer-lo invencible submergint-lo en la llacuna Estígia. Rubens ho representa aquí en primer pla amb una figura femenina molt del seu estil. Es poden apreciar al fons un paisatge inquietant amb petits cossos nus en unes barques i un foc sortint d’una muntanya negra. Ens indica que el llac estava en la frontera de l’Hades, la regió de l’inframon. Observem que Tetis agafa el nadó pels peus, i entenem que la part del taló per on el subjecta no quedarà coberta. Aquí hi haurà per sempre el punt vulnerable i quan va arribar el moment, la sageta de Paris clavada just al taló el va matar. Als seus funerals totes les nereides cantarien.

Moltes mares desitgen que els seus fills siguin divins. Empren molts esforços volent fer-los millor, sovint eximint-los de les limitacions i les obligacions quotidianes o oferint-los tot el que elles no van tenir, desitjant que arribin on elles no van arribar. Però els fills són mortals, han de fer la seva vida, cometre els seus errors i cercar on és el seu propi taló d’Aquil·les. Aquests dies per la platja en veureu molts, de nens semidivins.