Cultura
Jazz a la llum de la lluna
Amb els anys, Woody Allen ha assolit una inusual capacitat, quasi insultant, de construir històries amb només uns pocs personatges i quatre pinzellades argumentals. També, com podem apreciar tot sovint als seus films, denota una fascinació pel passat, una nostàlgia gens dissimulada per un temps perdut, i no viscut. Una aroma clàssica que no només aplica visualment a la pantalla, sinó que també li agrada plasmar musicalment en les bandes sonores i en les gires que fa com a clarinetista, entre pel·lícula i pel·lícula, amb la colla d’amics amb què formen la New Orleans Jazz Band.
Després de tocar fa uns dies al Royal Albert Hall de Londres, van actuar en un altre escenari selecte com és el Festival de Cap Roig (Calella de Palafrugell), saldant així, dissabte a la nit, la cancel·lació d’un concert que havien programat dins una gira fallida ara fa més de deu anys. Potser per això, tot just finalitzar la segona peça, va trencar el mite que pressuposa que no interactua mai amb el públic tot apropant-se al micròfon per dir: “Hem tocat vuit o nou vegades a Espanya, en grans ciutats com ara Barcelona i altres localitats més petites. Moments meravellosos. Us demano que seieu còmodament, us relaxeu i us ho passeu bé. Gràcies per venir.”
A partir d’aquí, el cèlebre cineasta i músic aficionat, va tornar a seure a la seva cadira preferent al mig de la banda, tornant al seu aire d’etern despistat, abaixant la mirada, movent la cama rítmicament i deixant que els seus col·legues es lluïssin més que ell amb el reguitzell d’estàndards jazzístics que anaven interpretant a mesura que improvisaven d’entre un repertori de més d’un miler de cançons que coneixen. Com ara l’espiritual Lord, Lord, Lord, you’ve been good to me, la mítica I scream, you scream, we all scream for ice cream –que Jim Jarmusch va fer cantar a Tom Waits, Roberto Benigni i John Lurie a la memorable Down by law– o la popular versió de Say si si, interpretada en castellà per l’excels pianista Conal Fowke. També van sobresortir en la vetllada musical Jerry Zigmont al trombó, el trompeta Simon Wettenhall i Eddie Davis, el líder de la formació, al banjo. Res que no facin habitualment la resta de l’any, el dilluns al cafè Carlyle de Nova York. Un concert amb un to distès i summament encomanadís, que transmet la diversió que sorgeix entre aquests set músics que fa 35 anys que toquen plegats.
Entre els espectadors, moltes personalitats, més cinèfils que melòmans, així com amics i coneguts del director, com ara el seu productor (Jaume Roures), el seu doblador oficial al català i castellà (Joan Pera) i un extra reconegut de Vicky Cristina Barcelona (Jordi Basté). Uns pocs van marxar abans d’hora. Els qui ens vam quedar fins al final vam disfrutar plenament del jazz a la llum de la lluna.