La vida narrada

En les seves memòries, el lúcid historiador Ferran Soldevila recupera un article, publicat a La Publicitat l’octubre del 1927, en què ens diu que “les memòries, dutes pels grans autors fins a les darreres conseqüències, són un dels signes de maturitat d’una literatura”. En termes idèntics s’expressava l’enyorat J.M. Castellet quan va gestar les col·leccions de memòries i biografies a finals de la dècada dels vuitanta, i que van donar una visió apassionant de la seva generació, especialment de la reconstrucció del país a partir de la postguerra. Voldríem que tots dos poguessin gaudir dels magnífics volums que avui compila Sam Abrams per a les vacances. Es complementen amb un testimoni d’excepció, presentat per la jove editorial Pol·len, del qual hem triat un fragment terrorífic per fer un avançament, o l’entrevista que Ada Castells fa a Maria Lluïsa Julià, biògrafa de Maria Mercè Marçal. Seria interessant també saber l’opinió del perspicaç Soldevila sobre la bona salut del gènere i de la quantitat de novetats que apareixen de biografies, autobiografies i memòries. Diuen que una de les virtuts de la democràcia no és únicament fer les coses sinó ser capaç d’explicar-les, de fer-les públiques. En aquest moments de canvi cal escoltar més que mai els savis, el nostre tresor.

Soldevila considerava com a signe de maduresa els llibres de memòries