Melancolia al paradís

A Madeleine Peyroux l’acompanya una reputació de melancòlica. La novaiorquesa hi va ironitzar de bon principi, en el concert de dissabte a la nit en el marc del Festival de Jazz de l’Estartit , i potser per això, per desdramatitzar la veu d’àngel ferit de les grans dames del jazz i blues, va triar per començar el repertori de la nit (Getting some) Fun of life. Del seu aclamat primer àlbum Dreamland (1996), Billie Holiday en té un enregistrament el 1944. La Peyroux –que d’adolescent va trobar un mirall iniciàtic amb Lady Day– s’ha construït una carrera que, vint anys després d’aquell debut que tantes expectatives va crear, gaudeix de diverses i riques ànimes, no només la de la veu clàssica del jazz, al mateix temps que s’allunya de la imatge de diva, i dels excessos fatals de Billie Holiday.

Molt natural i simpàtica, alhora que expressiva i seductora, ho va demostrar dissabte a la nit en un entorn, –l’escenari situat a la plaça de la Llevantina, arran de mar– que va qualificar com “el paradís”, per a algú, va dir, que viu a Brooklyn. Va repassar part de Secular hymns (2016), en què versiona temes essencials com ara Tango till they’re sore de Tom Waits, una deliciosa Trampin’ de Patti Smith i If the sea was whiskey de Willie Dixon, una de les “cançons de beure”. Madeleine Peyroux explica, en els seus concerts, que fa tres tipus de cançons: tristes, d’amor i de beure. Sovint s’ajunten, hi va afegir. En aquesta línia va interpretar Isn’t this a lovely day, sobre una història d’amor en un dia de pluja. Madeleine Peyroux excel·leix amb les versions de Leonard Cohen i a l’Estartit va seduir amb Dance me to the end of love i Bird on the wire. Per a elles, primer, va dedicar la cançó Shout, sister, shout –tota una alegria per al cor i per a l’ànim– de la cantant de gospel Rosetta Tharpe, a la qual Peyroux atorga un aire molt swing, molt ballable. No va interpretar, però, el gran èxit Don’t wait too long, que sona en les classes per aprendre lindy-hop. I, per a ells, Everything I do gonh be funky d’Allen Toussaint. No va ser, però, una nit només de dixie o de blues, de la Peyroux més sofisticada vocalment. La cantant es va vindicar també com una cantautora de ple, quan el guitarrista Jon Herington i el contrabaixista Barak Mori –amb els quals ha estat de gira els últims dos anys– la van deixar sola a l’escenari. Especialment sensible va ser la versió que va fer de No soy de aquí, ni soy de allá, del “gran mestre gaucho Facundo Cabral”. O perfecte pel lloc i l’hora, la bossa nova de Moraes i Jobim, Agua de beber. Madeleine Peyroux, amb aquest cant a les ganes d’estimar, apel·lava de nou al plaer, i menys a la melangia.