Qui se'n recorda del rei Martí?
UNA MIQUETA DE TOT
Aquest any vinent, dedicat a sant Francesc de Borja, Joanot Martorell i Nicolau Borràs, qui se'n recorda del darrer monarca que donà el Casal de Barcelona?
El IV duc de Gandia posà la guíndola, amb la seua rutilant trajectòria laica i portentosa vida religiosa, a la nissaga dels Borja majors —encapçalats per Alfons i Roderic—, l'immortal escriptor de Tirant lo Blanch rebrà el merescut reconeixement —que anys enrere se li oferí al seu cunyat, l'excels Ausiàs March—, i l'assenyat pintor de Cocentaina tancarà un 2010 esguitat de senyalades fites culturals. Tanmateix, què hi serà del dissortat Martí I l'Humà, també apel·lat l'Eclesiàstic?
Martí (1356-1410), com se sap, no estava destinat a cenyir-se la corona catalana-aragonesa. Exercí d'infant de l'esmentat reialme fins que el sobtat traspàs del seu germà, Joan I el Caçador, als boscos gironins de Foixà l'encimbellà com a monarca de la Corona d'Aragó a partir de 1396.
Sent infant, i com a senyor de diversos territoris —avui compresos majorment en l'Alt Palància—, casà amb Maria de Luna i potencià sobre manera la construcció de la cartoixa de Valldecrist a Altura, des de 1385. Un monument excepcional en què pensà soterrar-se (com ho feren abans alguns dels seus malaurats descendents) i que encara avui mostra eixe caràcter regi, malgrat el lamentable estat en què es troba per la desídia de l'home.
La inesperada mort del seu primogènit i rei de Sicília, Martí el Jove, en 1409, al qual precedí la de la seua muller (1406), sumí al monarca en una profunda crisi en comprovar que no hi havia continuïtat en la monarquia. El seu nou matrimoni amb la jove Margarida de Prades no féu sinó incrementar la desesperació de l'Humà qui, finalment, faltà al convent barceloní de Valldonzella el 31 de maig de 1410 sense designar successor per via indirecta.
Després de dos llargs anys d'interregne, mitjançant el Compromís de Casp (1412), s'escollí entre els diversos candidats a la corona al castellà Ferran d'Antequera (del llinatge Trastàmara), endavant Ferran I. Es posava d'aquesta manera la fi a segles d'història —iniciada, pel que respecta als valencians, amb Jaume I el Conqueridor— i s'obria pas a la futura unió dinàstica amb Castella, segellada amb el matrimoni de dos cosins: Isabel I i Ferran II, els Reis Catòlics.
I és que el breu regnat de Martí es caracteritzà per la commoció que suposà el Cisma d'Occident, les lluites per consolidar les possessions mediterrànies iniciades per Pere IV el Cerimoniós, la conflictiva successió al tron i l'eclosió de figures de primer ordre en el concert valencià, hispà i europeu de l'època, cas de Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Francesc Aranda, Bonifaci Ferrer i el seu germà sant Vicent Ferrer, Francesc Maresme, Benet XIII...
Mereixerà, doncs, el darrer rei de la dinastia casolana i el seu temps un homenatge adient? Sembla que a hores d'ara, per part institucional, no. Menys mal que els amics de l'Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist si que estan treballant en eixa direcció i, esperem, que l'ajuntament d'Altura i altres organismes públics s'impliquen com cal en reivindicar-ho.