Ales per a una passió

La passió està associada etimològicament al patiment des de la gènesi del mot: les connotacions religioses de la paraula reblen el clau i fixen una idea en l’imaginari col·lectiu. Sovint es qualifica una persona com a apassionada amb la voluntat de tenyir amb matisos positius un comportament abrandat, obsessiu, poc reflexiu... Es descriu el continent i es deixa de banda el contingut, s’etiqueta el que es veu i s’ignora allò que s’està etiquetant. És el mètode habitual –perquè no demana esforç.

Antonio Iturbe pren l’altre camí quan novel·la la biografia d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del fascinant i mil cops llegible El petit príncep. Es pot considerar que tothom ho sap, això. Filant una mica més prim, potser n’hi ha que saben que la seva mort roman inexplicada: va desaparèixer sense deixar cap mena de rastre mentre volava. Més enllà d’això, el desert del coneixement.

L’autor d’A cielo abierto tanca aquesta ferida amb una obra extensa que repassa la vida del pilot i escriptor francès que va consagrar la seva vida a conquerir l’inconquerible: l’aire.

Hi ha, en tots els passatges de l’obra, una tendresa extrema que abasta el protagonista i els seus companys d’ales, personatges reals a què també se sotmet al sedàs de la ficció que ajuda a fer entendre no només els caràcters d’unes persones que van establir fites allà on res no hi pot haver sinó també d’una època que és del tot irrepetible: la del pionerisme en el cel.

Hauria estat senzill caure en l’hagiografia: qui se n’hauria queixat? Això, però, hauria llastat el projecte: transmetre l’admiració per les proeses dutes a terme per herois immaculats no ajuda a la credibilitat. És més difícil, i A cielo abierto ho aconsegueix, glossar tasques hercúlies mentre s’esquitxa els protagonistes amb el fang de la terrestritat. Així, la gana, la pobresa, els patiments que provoca la guerra, la desesperança, les desil·lusions... se les tenen amb les ànsies desmesurades d’emprendre el vol –en el sentit literal de l’expressió– gràcies a un equilibri subtil que es manté al llarg de la redacció.

L’autor no malbarata paper a l’hora d’empantanegar-se en descripcions preciosistes o en interpretacions barates de la psicologia dels que du a la primera línia de l’acció: en descriu les accions i n’apunta les causes per llançar les bombes emocionals que qui el llegeix ha de fer esclatar en el seu propi cap.

Una ambientació concisa obliga a la complicitat durant la lectura i aporta una economia expressiva que es desvela útil cada vegada que arriba al davant dels ulls un fet desconegut o insospitat o desmesurat o entendridor.

Aquesta expressió directa, a més, ajuda de manera decisiva al manteniment del ritme narratiu: hi ha moltes coses a explicar perquè el conegudíssim Saint-Exupéry és un gran desconegut i aquest homenatge escrit ha de fer molta feina per exposar la grandesa d’un esperit que el va tenallar amb la coherència i el va dur a recórrer camins imprevisibles de destinació incerta i, en el cas del seu últim trajecte, el que no hauria fet si abans no hagués fet tot els que el van precedir sense mesurar-ne les conseqüències, desconeguda.