Espais amb història
Poble vell de Llers (Alt Empordà)
La destrucció d’un poble
El 8 del febrer del 1939, una explosió de l’arsenal que conservava l’exèrcit de la República va provocar la destrucció de bona part de Llers
L’església parroquial de Sant Julià, en la qual s’acumulaven més de 200 tones d’explosius, es va convertir en la zona zero d’una tragèdia que canviaria per sempre més la vida d’aquest poble
El 8 de febrer del 1939 és un dia en el qual es concentren un munt d’esdeveniments bèl·lics, en bona part vinculats a les darreres hores de la Guerra Civil al nostre país. Aquell dia, per donar-ne exemple, les tropes franquistes van entrar a Figueres en la seva marxa triomfal cap a la frontera; i, més cap a l’interior, van arribar fins a Banyoles i al santuari del Collell, on van alliberar 385 presoners. Uns quilòmetres més enllà, a la badia de Roses, es va produir el naufragi del Saint Pròsper, un vaixell francès que transportava 300 tones de petroli i que va topar amb una mina submarina; un incident que va provocar la mort de 27 persones. La data també té un significat molt especial per al poble de Llers. Una explosió descontrolada de les restes del material bèl·lic de la República, que havia estat emmagatzemat a l’església, va comportar la destrucció de bona part de les cases. A partir d’aleshores, el futur del poble es va moure entre els esforços dels veïns per refer les seves vides i l’intent de les noves autoritats franquistes per convertir les ruïnes en un monument en el qual es concentressin tots els excessos i les maldats de les anomenades “hordas marxistas”.
Pocs dies després d’aquella tragèdia, La Vanguardia Española publicava un reportatge gràfic esfereïdor en el qual es podien comprovar els efectes devastadors de l’explosió. En el text que l’acompanyava, hom remarcava que “sabida es la forma en que los marxistas profanaron los templos. Almacenes, cuadras, viviendas, todo vinieron a ser las iglesias en manos de los defensores de la «libertad» y la «democracia». A ese instinto persecutorio unieron, en cada trance fugitivo, el de su infernal espíritu de destrucción. Por donde pasaron sólo dejaron ruinas, escombros, hambre, miseria. Este pueblo de la provincia de Gerona ha sido uno de los más castigados por la iracundia roja”. Uns mesos després, el municipi va ser declarat regió devastada i Franco fins i tot va tenir la “gentilesa” d’adoptar-lo. “El poble nou” es va edificar a uns 500 metres de les restes del vell, que es van voler mantenir, malgrat la voluntat d’alguns veïns per reconstruir les seves cases en el mateix espai. La intenció de les autoritats, però, era molt clara. El 1940, en una carta de l’alcalde adreçada al Generalísmo, aquell remarcava la necessitat que “sus ruinas quedan como monumento nacional para mostrar a las generaciones venideras el paso de esa barbarie”. I Uns anys després, quan les obres de reconstrucció ja s’havien iniciat, una publicació empordanesa convertia la tragèdia col·lectiva en un al·licient turístic i remarcava que “Llers contará con un motivo de atracción: sus impresionantes ruinas”. Es tractava de convertir les ruïnes en un monument perpetu, en una Belchite empordanesa.
Malgrat tot, els esdeveniments que es van produir aquell 8 de febrer del 1939 són molt més complexos d’allò que expliquen les fonts oficials. Si escoltem els testimonis orals, l’església acumulava unes 200 tones de trilita, que havien estat traslladades des de la fàbrica d’explosius de Cabanes. La Maria Ferrussola, que en aquells moments vivia just al davant del temple, recordava anys després que “havien estat dies i dies traslladant amb camions que venien a descarregar material”. La qüestió és que el dia 8, davant la impossibilitat d’endur-se’n aquell material i per tal d’evitar que caigués en mans de l’exèrcit franquista, es va prendre la decisió de fer-lo explotar. Al matí van advertir la població que la detonació es provocaria a 2/4 de 12 del migdia; però per circumstàncies que es desconeixen, no es va produir fins dues hores després. Aquest retard va provocar la incredulitat d’alguns veïns, que van tornar a les seves cases i, malauradament, s’hi van veure atrapats. Quatre persones van resultar greument ferides i van morir hores després a l’hospital de Girona. A banda d’això, el resultat de la deflagració va ser devastador. En un acurat estudi d’Oriol Abulí, es comptabilitzen 155 edificis totalment destruïts i 214 que ho foren parcialment, mentre que només 29 no van patir desperfectes. Òbviament, també va rebre de ple l’església i, igualment, les dependències municipals. Més enllà d’aquestes xifres, resulta fàcil imaginar-se la desolació dels veïns quan van retornar als solars en els quals hi havia hagut les seves cases i van contemplar aquell escenari dantesc. Aquell 8 de febrer del 1939, el poble de Llers va viure una autèntica tragèdia que canviaria per sempre més la seva fesomia i el futur dels seus veïns i veïnes.