Idil·li de 40 anys

D’aquella època en què els italians dominaven les discoteques, amb un pop lleuger, intensament melòdic, amb lletres explícitament romàntiques, tot amb molt d’èmfasi, n’ha sobreviscut Umberto Tozzi (Torí, 1952) que dissabte a la nit al Festival de Cap Roig posava fi a un deute pendent: per primer cop oferia un concert a l’Estat. No deixa de ser estrany, com a mínim, tenint en compte que els seus èxits van tenir molta repercussió a les festes i ràdios d’aquella Espanya de la Transició –Ti amo (1977) es va gravar en castellà–, però només va fer actuacions promocionals a la tele.

Quaranta anys després, Umberto Tozzi va reviure aquest idil·li en un concert inclòs en aquesta gira d’aniversari, any d’efemèrides que, entre d’altres, l’ha portat a gravar Ti amo amb Anastacia i a tornar a San Remo, festival que va guanyar el 1987 amb Si può dare di più junt amb Gianni Morandi i Enrico Ruggeri. Les dues cançons no podien faltar en un repertori curt, sense bisos, d’un cantant amb més de vint àlbums però del que se’n coneixen tres o quatre èxits molt concrets. Després d’una introducció musical, com per escalfar l’escenari, i en la qual Umberto Tozzi va saludar el públic disculpant-se per un castellà rovellat, va començar amb Notte rosa, de sintetitzadors molt marcats que va passar desapercebuda pel públic; no calien uns preliminars massa llargs perquè el saxo ja preparava l’auditori per a la primera ovació de la nit amb Ti amo a l’inici del concert. Les primeres files, com si fossin els fans entregats d’una estrella del rock, animaven Umberto Tozzi. Amb camisa blanca, cabellera enrere, testimoni de la frondositat de la joventut, de lluny, es podria confondre amb Flavio Briatore o pel propietari d’una pizzeria de moda.

Diversos medleys van amenitzar la nit mentre Io camminero va precedir uns minuts musicals d’intermedi protagonitzats per la banda. Umberto Tozzi es va penjar l’etiqueta de cantautor, quan va canviar la guitarra elèctrica per acústica, alhora d’interpretar una cançó d’especial estima per ser una de les primeres composicions Donna amante mia. De característica veu esquinçada, sorprenia, en canvi, la veu profunda i gutural amb què en castellà encara seduïa el públic quan s’hi dirigia. Els èxits, pel final. Gente di mare, tercera al festival d’Eurovisió del 1987 i la balada efectista Tu , corejada pel públic, que ja alçat, preparava els mòbils i la veu per Gloria.