«De savi cor beatament rigut»

Avui que és dia de Reis, i que fa poc, el juliol del 2009, va fer cinquanta anys que morí el poeta i humanista Carles Riba, em plau recordar la seva llarga lletania en vers Els Tres Reis d'Orient, una composició que va guanyar, el juny de 1954, el premi de poesia en la Festa Poètica pro Abadia de Sant Martí de Riells del Montseny, on hi havia de rector un mossèn, també poeta i també dels alts, de moltes campanes muntanyenques, Pere Ribot.

S'han conservat algunes fotos d'aquella Festa Poètica. Allí, entre la boscúria del Montseny, poden veure's les il·lustres testes de Ferran Soldevila, Josep Maria de Sagarra i Marià Manent, dels mateixos Carles Riba i Pere Ribot i, entre masovers, pastors i bosquerols, amb llurs famílies, els ulls vigilants i amatents, de secretari literari perpetu, de Joan Triadú, llavors amb trenta-tres anys.

Hi va haver discursos de resistència, recital de les poesies i proses premiades, amb tota seguretat conspiracions patriòtiques sota l'ombra de la pinassa, la Santa Missa i, potser després de sardanes, un bon arròs. Després del I Aplec Literari de Cantonigròs, vora les barrancades del Collsacabra, organitzat pel mateix Triadú deu anys abans, el 1944 (que ja s'havia de tenir fe), el de Riells del Montseny va ser un dels més importants.

Cultura i poble tornaven a anar junts després del daltabaix de la guerra. I va ser en aquell ambient d'alta vegetalitat, on els perseguits s'arreceren per trobar l'escalf de la terra «que no sabrà mai mentir» (com deia el gran lleidatà Màrius Torres, de qui aquest 2010 es commemoren els cent anys de la seva naixença), on va produir-se aquell retrobament d'alta cultura humanística, que no es feia estranya als més directes perceptors, un poble fet de l'entranya d'aquella mateixa terra i que posseïa la saviesa innata de la llengua, aquella amb la qual eren obsequiats pels poetes.

Per un moment, em puc imaginar l'emoció de tots –començant per la del mateix Carles Riba, amb seixanta anys acabats de repicar, al cim del seu simbolisme cultural i nacional– veient i escoltant, davant una precària gramola, com aquell home recitava els seus Tres Reis d'Orient. «Els Tres Reis d'Orient / han menjat, han begut, / de savi cor beatament rigut...», i així fins a cinc-cents versos, pel cap baix, on el poeta evoca tota la màgia i tendresa de les escenes del periple reial per les arenes aràbigues fins a arribar a la cova de Betlem, amb l'estrella al damunt de les seves corones i dels cofres d'or, encens i mirra.

El poema és un cant a la fe primordial dels inicis de la nostra cultura cristiana, a la irrupció volcànica i misteriosa del Naixement i, més enllà i més enrere, al mateix naixement del món, sobre el qual deia Riba que «Déu, però, en cada instant, és un pur començar», talment com el seu col·lega francès Paul Valéry havia dit de la mar, «toujours recommencée».

Al final del llarg poema, Riba evoca, amb la senzillesa profunda del que no pot racionalitzar-se, els moments de la seva infantesa davant del pessebre, amb les figuretes dels Tres Reis damunt dels camells, uns versos que, al costat dels tradicionals d'aquests dies de Nadal, haurien de ser llegits i rellegits pels nostres infants, per tal que, com el poeta, puguin –arribats a la seva edat– tornar a sentir aquell «bes immens que travessa la natura», com escrivia, el 1943, Joan Alavedra a El pessebre, musicat per Pau Casals.