Carles Riba i el seu món

El 1941 Carles Riba era a l’exili i el seu fill gran li va aconseguir feina de traductor per a l’editor Josep Janés, que s’havia quedat a Barcelona i trampejava la situació. L’obreta encomanada no tenia, per descomptat, res a veure amb els clàssics grecollatins que s’havia acostumat a traduir per a la Fundació Bernat Metge: Clàudia, de Geneviève Fauconnier, era una novel·la d’èxit que el 1933 havia rebut el premi Femina i que era tan als antípodes dels interessos del poeta com una postal sentimental d’una ègloga de Virgili. Riba, però, s’hi resigna, encara que per a pròximes ocasions demana al seu fill que li aconsegueixi “un llibre més apropiat a les meves aptituds”. Meticulós com és, abans de lliurar el text acabat contacta amb l’autora per aclarir alguns dubtes. Acorden trobar-se a l’estació de Montpeller i, per tal que la pugui reconèixer, Fauconnier li anuncia que compareixerà a la cita amb “vestit jaqueta gris i boina marró”, i li proposa que ell, al seu torn, la saludi sacsejant uns papers quan la vegi. Imaginem ara per un moment Riba, el pudorós i doctoral Riba, acudint a la cita amb una elegant senyora francesa i posant-se a batre a l’aire un rull de papers per fer-se conèixer enmig del brogit d’una estació estrangera.

L’episodi, tremendament anecdòtic, amb el punt de comicitat i ridícul que tenen els actes irrellevants dels quals a vegades penja la vida, no aportarà a penes res de nou al coneixement acadèmic de Riba, però de sobte dota de relleu una figura que, de tan córrer per la universitat de carpeta en carpeta, semblava ben llisa. Aquest és només un entre centenars d’incidents, trobades, complicitats, desaires i decepcions que Carles-Jordi Guardiola ha anat recopilant amb paciència, després de més de quaranta anys de llegir-li la correspondència, per reconstruir el món de Riba en un llibre que surt de norma i que, posant l’atenció en un sol home, dibuixa un mosaic de veus, totes entrellaçades, totes rellevants.

Carles Riba. Retrat de grup, publicat a Edicions 3 i 4, és un sensacional fris d’època, un document històric sobre les principals figures de la cultura catalana del segle XX, però al mateix temps no pot deixar de ser també un drama, amb tots els ingredients narratius del gènere, incloent-hi els passatges de vodevil. Perquè a tot el llibre —és inevitable— s’hi sent la respiració del monstre de la guerra, i les corredisses i entropessades que va provocar quan la cultura era l’únic capot de què molts disposaven per defensar-se. Riba s’erigeix, en cada un dels quadres de relacions en què el biògraf ha organitzat el llibre, en una figura capdavantera, un referent intel·lectual i, en més d’una ocasió, també moral, no només per als seus referents més pròxims, sinó fins i tot per a alguns a qui els hauria correspost el paper invers de mestres, com Josep M. López-Picó, que ajudarà els fills de Riba a trobar feina, a la tornada de l’exili, mentre ell mateix s’havia de vendre els llibres i les joies per tirar endavant.

Que ningú hi esperi l’hagiografia a l’ús. Carles-Jordi Guardiola manté al llarg del text una obstinada neutralitat mentre el lector assisteix, més d’un cop totalment perplex, a les punyalades, les maldiences i les traïcions que circulaven per les tertúlies de cafè, sense perdre mai, però, la formalitat del tracte de vós. Riba mateix encoratja el vell López-Picó a perseverar en una poesia de la qual, per carta a Ferran Soldevila, confessa que voldria ser tan lluny com fos possible: l’amistat era una cosa, i Riba hi serà sempre lleial, però la literatura no admetia concessions. Les diferències amb Francesc Cambó, “el tirà”, “l’amo absolut”, el Mecenes, com s’hi referiran tants dels seus protegits, no podien ser més irreparables. Riba li deu la col·locació a la Fundació Bernat Metge i el fastuós viatge a Grècia de 1927, però també la humiliació de no voler-lo ni rebre el 1937, quan Riba viatja expressament a París per visitar-lo, ni tampoc l’any següent, quan tempteja la reconciliació argüint raons “sentimentals”, que a Cambó més aviat li fan fàstic. Josep M. de Sagarra, que només s’hi portava nou mesos, comença professant a Riba una admiració sense reserves, escollint amb cura fins i tot les postals que li enviava i oferint-se, amb prosa còmplice i enriolada, a fer de mediador en el festeig amb Clementina Arderiu. Però no devia haver-hi en tot Barcelona dos escriptors més oposats, desimbolt fins a l’espitregament l’un, concentrat i contingut l’altre, i el distanciament no tarda a fer els seus efectes, sobretot per part de Riba, que s’hi rabeja per carta al pintor Josep Obiols: “Rellegeixo la seva obra [de Sagarra], i no hi retrobo sis coses que se sostinguin; la resta són uns quants versos divins enmig d’un desordre, una superficialitat i una monotonia que desesperen.” Són unes poques mostres d’aquest món de carn i os que Guardiola posa a parlar davant nostre i que treu a escena també Joan Crexells, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé, i molts d’altres que, sense capítol específic, hi tenen el seu paper (Pla, Gaziel, Estelrich, Soldevila, Ors, els Pi i Sunyer, Leveroni, Pous i Pagès, Carner), perquè aquest retrat de grup és la radiografia fonda d’un món extingit exposat com si encara fos viu.