Infertilitats

Amigues d’altres països que venen a Barcelona per tractaments de fertilitat. Curiós. En els seus llocs d’origen no és legal –o no és fàcil– i aquí hi ha molta oferta. Multitud de clíniques privades que atenen els pacients (clients?) en varietat d’idiomes. L’avançada edat, l’entrada de la dona al món laboral, l’estrès actual... han fet de la reproducció assistida una necessitat i un veritable negoci. Sovint el diagnòstic és “infertilitat desconeguda” però el pes (i la culpa?) acostuma a recaure en ella. Una dona infèrtil, gran estigma en tots els temps. Podem recordar consorts de la història universal obligades a perpetuar el llinatge. A més pressió, més complicació.

Em remunto a una de molt antiga: Sara, coneguda com l’esposa estèril d’Abraham, un dels grans patriarques de l’Antic Testament, avantpassat de tots els israelites. Profeta Ibrahim per l’Islam. Aquest home savi cridat per anar a la famosa Terra Promesa vivia en la paradoxa d’haver de fundar tot un nou poble quan la seva muller no podia ni engendrar el primer fill.

Sarai –o princesa–, com li deien inicialment, és descrita per totes les fonts com d’una gran bellesa. Per això en arribar a Egipte, per evitar riscos, la parella es va fer passar per germans. El pintor italià del XIX Giovanni Muzzioli (1854-1894) ha recreat una conversa relaxada en què Abraham, amb indumentària clarament jueva, sosté afectuosament la mà de Sara, vestida de blanc. Sembla que estiguin pactant amb complicitat dir la mentida –que no és mentida del tot, ja que Abraham i Sara eren germanastres.

Aquest protagonisme d’un moment tan íntim en la pintura denota una superació de les convencions acadèmiques cap al realisme, atorgant als personatges, malgrat que siguin herois bíblics o llegendaris, un to més humà (i menys èpic). L’entorn arquitectònic, de volguda ressonància arqueològica, situa l’escena en un luxós palau egipci. El faraó, vist a contrallum en la balconada alta de l’esquerra, està a punt de descobrir l’engany. Volia Sara per al seu harem. El matrimoni serà expulsat del país.

Passat el temps, en un alzinar prop d’Hebron, tres misteriosos visitants van pronosticar a Abraham que l’any següent la seva esposa tindria un fill. Sara ho escoltava des de la tenda i la seva reacció espontània va ser riure. Alguns diuen que l’humor jueu és tan antic com això. Semblava impossible que en la seva avançada edat pogués ser mare. Però sí, va néixer Isaac. I d’aquí vindria Jacob i les dotze tribus d’Israel. Tota una descendència. Un Déu, un profeta, una missió, un poble, una terra. I ella com a peça clau.

Quan és massa tard per ser mare? El món occidental és ple de Sares que lluiten contra la infertilitat en aquestes clíniques, omplint-les de tribus d’embrions congelats que potser mai arribaran a existir ni sabran quin era el seu poble, ni el seu veritable destí. I a la resta del planeta, en canvi, hi ha multitud de canalla desemparada rodant per places i carrers, sense llar ni refugi.