Contra la ignorància feliç

“Només crec en la novel·la, no en els gèneres.” Martí Domínguez no vol etiquetar de novel·la negra la seva novetat, tot i que en té tots els ingredients. L’assassí que estimava els llibres (Proa) engega amb un mort al barri del Carme de València. El cadàver duu a les mans un llibre ben curiós, L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. El mort resulta ser un dels crítics literaris més temuts del país. L’inspector Tena, ajudat pel subinspector Espinosa, es disposa a fer un viatge iniciàtic per un món que desconeix totalment: el món literari i cultural.

“La idea em va venir de la novel·la de Voltaire Micromégas, en què dos extraterrestres cauen a la Terra i comencen a veure les pulsions i els dogmatismes que la sacsegen; m’interessava aquesta mirada exterior que proporcionen aquests dos policies totalment aliens al món cultural.” De fet, un d’ells, Espinosa, quan li parlen de Quim Monzó, es pensa en la seva ignorància que nom i cognom van junts, “quimonzó”. “La societat ha abandonat l’hàbit de la lectura i pensa que llegir no és una necessitat en la seva vida, com abans, que tothom més o menys es feia la seva biblioteca.” I hi afegeix: “Aquesta manca d’interès mostra la ignorància feliç en què viu la societat.”

Si bé critica la societat que viu d’esquena a la cultura, el món cultural també rep, en aquest llibre, que presenta com una “crida” i un “clam”, sempre, això sí, en to humorístic. “Crec en la funció social de la literatura, però és evident que el món intel·lectual ha perdut la batalla; als Estats Units, per exemple, on es publiquen més articles sobre el canvi climàtic, tenen un president negacionista; he fet una crítica a la societat, però també als polítics, que viuen d’esquena a la cultura.”

D’altra banda, la burgesia és un dels factors d’aquesta decadència, segons apunta Domínguez: “La burgesia ha abandonat la cultura i l’únic valor que tenen són els diners.” La universitat tampoc està lliure de culpa: “Busca erudits però defuig els intel·lectuals, que furguen en la societat i tenen una funció social important perquè desperten les consciències; la universitat ha d’investigar, però també s’ha d’implicar.”

El primer mort que apareix a la novel·la és un crític literari, però no serà l’únic. “Em sobta l’agressivitat de la crítica literària; a més, de vegades queda encoberta i el lector no pot entendre per què es carreguen sistemàticament un autor, i no un altre.” Amb tot, Domínguez, que mai ha patit la crítica negativa –ho recorda amb un somriure als llavis–, els defensa: “És molt important tenir crítics, bons crítics, i compleixen una funció fonamental, però també és cert que cada vegada tenen menys temps per llegir els llibres i fer les ressenyes, per això la crítica es fa extensible als diaris.”

L’escriptor francès Laurent Binet es va posar part del món intel·lectual en contra a la divertida La setena funció del llenguatge, en què criticava els intel·lectuals francesos posant noms i cognoms. Això no li passarà a Martí Domínguez, que ha utilitzat noms encoberts. “No és un llibre a claus amb models concrets”, adverteix sorneguer. Sí que hi apareixen, però, alguns noms coneguts, com ara el de Federico Jiménez Losantos i Lorenzo Silva. I és que L’assassí que estimava els llibres conté referències metaliteràries. D’entrada, aclarir que el títol de De Quincey existeix realment, i després la novel·la es ven com un homenatge a Saul Below, que a Herzog va pintar un professor universitari incomprès i rebutjat pels seus companys.

També planteja una reflexió sobre què busquen els lectors a l’hora de llegir, i aquí aquest escriptor polifacètic (és doctor en biologia, professor de periodisme de la Universitat de València i director de la revista científica Mètode) defensa la narrativa en contra de l’assaig erudit. “Crec que el que està passant en aquests moments en la novel·la nord-americana reflecteix millor el que passa al món, com les obres de Don DeLillo, o per exemple Terrorista, d’Updike, que intenta entendre el fenomen d’aquests fills d’immigrants que es veuen seduïts pel terrorisme.” I etziba: “Hem d’abandonar els best-sellers, aquests llibres de mil pàgines que et deixen igual, i buscar llibres que ens canviïn per dins.”

Sobre si tindrà continuïtat la vena negra encetada amb aquest títol, Domínguez dubta: “Es podrien reprendre alguns personatges, com ara la filla de l’inspector Tena, l’Hortènsia, que estudia periodisme, però segur que no hi haurà una segona part.”

L’assassí que estimava els llibres arriba després de La sega (Proa, 2015), un llibre sobre la postguerra al Maestrat que tenia com a motor–explica l’autor– l’amargor dels familiars que busquen els seus éssers estimats a les fosses comunes. Després d’aquest divertimento, l’autor està escrivint una novel·la d’idees, però “més dura”.