“El ciutadà vol museus dinàmics”

No. Els més antics són els de l’Església, però de sorgits de la societat civil i amb obra contemporània som un dels pioners no només de Catalunya sinó de tot l’Estat espanyol.

El 1912 es va fer una gran exposició bàsicament d’artistes locals i alhora van ser convidats els que havien desenvolupat la seva carrera a fora: Xavier Gosé, Jaume Morera, Gili i Roig... és a dir, els artistes del moment. A partir de llavors, les elits culturals de la ciutat ja van començar a reivindicar la necessitat de disposar d’un espai permanent per a l’exposició d’obres d’art. El pas decisiu es va produir quan Jaume Morera es va implicar en el projecte. Va donar no només la seva obra sinó tota la seva col·lecció particular, dins de la qual estaven representats els artistes espanyols més importants de finals del segle XIX.

Volem que es passi a dir Museu d’Art de Lleida, que de fet és el nom que tenia quan es va inaugurar el 1917. Va ser el 1924, a partir d’una segona donació que va fer Jaume Morera, que es va decidir canviar-li el nom. Les col·leccions originàries del pintor formen un eix històric, però a hores d’ara és relativament minoritari perquè el museu recull la major part d’artistes i moviments que s’han esdevingut durant tot el segle XX i arriba fins a l’actualitat.

El negatiu és el pelegrinatge continu per diferents edificis. El museu no ha disposat mai d’una seu definitiva, sempre ha estat ubicat de manera provisional i en precari. En no tenir un continent que l’identifiqui, el museu ha quedat desdibuixat en l’imaginari col·lectiu. A més, les sales no ens han permès fer una presentació mínimament digna de la col·lecció, amb una certa amplitud. Un munt de hàndicaps que hem anat superant de la millor manera possible i amb enginy en el programa d’exposicions temporals. I el positiu: l’activitat que ha desplegat els últims trenta anys amb la seva tossuderia de posar en valor els principals artistes i moviments de l’art de la Lleida del segle XX sense caure en el localisme sinó amb una mirada oberta. És molt, molt rellevant la bibliografia de recerca que s’ha generat. Quan vaig assumir la direcció, el 1994, no hi havia cap monografia de Leandre Cristòfol, ni de Manuel Viola, ni d’Antoni Garcia Lamolla... La nostra obsessió ha estat fer justícia a aquesta generació d’artistes que van patir tant.

Els museus del territori han tingut sempre molt clara la seva missió. A escala nacional, s’ha perdut molt temps amb la disjuntiva de competències entre el MNAC i el Macba. Tot just s’ha desbloquejat recentment... El relat està per fer, però gràcies a aquesta tasca descentralitzada ara el MNAC no cal que comenci de zero, només ha de ser capaç d’integrar i completar els resultats de la nostra recerca. Part de la feina està feta.

Amb Gosé va anar molt bé, sí, però amb Leandre Cristòfol no ens en vam sortir. L’anterior direcció del MNAC va descartar que produíssim junts una exposició pel seu centenari. I costa d’entendre perquè si nosaltres tenim el 70% de la seva obra, el MNAC té l’altre 30%. Vam fer la proposta al Museo Patio Herreriano de Valladolid i van acceptar encantats.

Que ha privilegiat durant molts anys la construcció dels equipaments nacionals, i això ha estat un pou sense fons que ha manllevat molts recursos per mantenir i dignificar el teixit museístic del país. En aquest sentit, el nou pla de museus que es presentarà aviat redreça la situació i inicia un camí interessant: dona prioritat a oxigenar i a muscular el teixit existent i no a la creació de nous museus.

El projecte executiu ja està aprovat i ara acaben de sortir a licitació les obres, que calculem que començaran entre el desembre i el gener. Aquesta és la millor notícia que ens ha donat el centenari: estem a punt de refundar el museu. El trasllat a la seu definitiva es farà a principi del 2020. Estem parlant d’un edifici de 3.500 metres quadrats. Se’ns obre un nou món. Creixerem en espai i en serveis, i això és bàsic. Pensar que avui un museu en fa prou obrint les portes del seu edifici i posant quatre focus a les obres és un error. La diferència entre els museus de Barcelona i els del territori és que el nostre públic natural és el de proximitat. Que podem ser un recurs turístic, sí, però no és la nostra línia de treball fonamental. Nosaltres no ens adrecem principalment al turista que consumeix icones de l’art, nosaltres ens adrecem al ciutadà, i el ciutadà ens demana que siguem dinàmics. Per mi aquest és el repte més estimulant.

No és un debat tècnic, és un debat polític. I a més amb una concepció de la política que entén que el patrimoni és una excusa per a l’enfrontament. I així no ho resoldrem d’una manera civilitzada. Fins que aquesta manera de pensar no desaparegui del conflicte no ho resoldrem. Tècnicament podem discutir-ho tot, però el problema és que els arguments dels tècnics no han estat mai sobre la taula. El nivell de la discussió és: això m’ho has pres, això és meu, això és teu, això és aragonès, això és català... En un debat entre tècnics segurament ens podrien entendre. I dic tècnics, no polemistes que van de tècnics.

El Museu d’Art Jaume Morera sempre ha col·laborat amb institucions culturals d’Aragó, i l’afer Sixena no ho ha truncat en absolut. La gran retrospectiva de Manuel Viola l’hem fet amb la Diputació de Saragossa. Mantenim una relació de normalitat. És que no podria ser d’una altra manera.