Un llibre analitza la Guerra Civil a partir de les vivències dels testimonis

«Tothom a Catalunya va perdre la Guerra Civil, sense excepció, fins i tot els que es van sumar als vencedors.» Josep Maria Solé i Sabaté obre amb aquesta sentència onze converses basades en els fets, únics i personals, de com cadascun dels onze entrevistats van viure el conflicte. Han estat escollits amb l'objectiu d'oferir «un calidoscopi, un mosaic» prou representatiu d'una Catalunya diversa. L'editorial que el publica, Ara Llibres, ha titulat el volum Revolució i esperança. Els últims testimonis de la Guerra Civil. Els entrevistats són Miquel Siguan, Edmon Gimeno, Josep Maria Massons, Valeri Fenés, Víctor Torres, Trini Ballonga, Joan Riera, Lluís Molins, Luis Romero, Josep Torra i Núria Folch. Són metges, obrers, mestres, advocats..., provenen de diferents indrets de Catalunya, de famílies modestes i adinerades, del món rural i de la capital, de pagès i comerciants... El 1936, quan va esclatar la guerra, tenien entre 12 i 25 anys. «El llibre vol ser un exemple del pluralisme i la controvèrsia que va significar la Guerra Civil, però tenen en comú que tots van actuar des de la identitat catalana», assenyala l'autor.

Però encara ha descobert coses noves sobre la Guerra Civil? L'historiador assegura que sí, que s'ha endut sorpreses i ha après coses. Per exemple, en el testimoni del doctor Josep Maria Massons (Valls, 1913) es detalla el funcionament de la sanitat militar; el geògraf Edmon Gimeno –que va estar al camp de Mauthausen i mai abans havia parlat de la seva vida durant la guerra– va fer descobrir a l'historiador detalls dels fets del 19 de juliol al poble de Caseres (Terra Alta), on va néixer el 1923; amb Núria Folch (Barcelona, 1915), vídua de Joan Sales, sap del desdeny absolut dels intel·lectuals castellans cap a Catalunya als anys cinquanta, etc. Quatre d'aquests testimonis van acompanyar ahir l'autor en la presentació. Valeri Fenés (Ponts, 1919), mestre, va recordar el seu exili a París; Miquel Siguan (Barcelona, 1918), psicòleg, va evocar els 3.000 carrabiners enviats per Negrín que va veure desfilar pel passeig de Gràcia, i va estar d'acord amb l'autor que Catalunya va ser la perdedora d'una guerra civil que va ser «una mena de guerra d'independència»; una emocionada Trini Ballonga (Casserres, 1924) només va poder expressar paraules d'agraïment per la publicació d'aquest treball –l'autor destaca la seva aportació per entendre com, malgrat la guerra, hi havia un cert moviment a Catalunya gràcies a persones que ajudaven a saltar els controls; també hi havia Joan Riera (Barcelona, 1912), empresari, que va relatar la seva experiència com a conductor de tancs.

Solé i Sabaté presenta cada entrevista amb una breu biografia del personatge. Al final, hi afegeix un comentari sobre la xerrada, amb unes notes històriques aclaridores, i també cites bibliogràfiques. «Sense testimonis, en alguns temes hi ha una opacitat absoluta», diu l'historiador, que anima a recollir el que queda de la memòria oral de casa nostra, i no quedar-se mirant com ho fan historiadors estrangers, en al·lusió al llibre Palomas de guerra, de Paul Preston. «Cal recollir els nostres testimonis», sosté.