el disc
David Castillo
Zanón amb Brighton 64
20cançons ens proposa el grup Brighton 64 en el seu nou disc, El tren de la bruja, un artefacte conceptual que parteix d’un conte de Carlos Zanón, l’escriptor de moda, però també un corredor de fons, que els lectors d’aquest suplement coneixen per les seves col·laboracions durant els últims quinze anys. En un intent de seguir l’esperit de l’escriptor del Guinardó, la banda planteja aquests vint temes –quatre d’escrits pel mateix Zanón–, un exercici de complicitat, obviant, però, aquesta sensació que sempre tenen els personatges desemparats de les seves narracions, la incomoditat evident amb l’entorn, el paisatge hostil i alhora pròxim, l’adveniment de les imatges poètiques en àmbits urbans en aparença no poètics, l’aventura que implica aterrar en una epifania, com passa en la majoria dels seus relats poètics o el seus poemes narratius.
Sota la producció de Santi Garcia, els germans Albert i Ricky Gil, acompanyats del teclista Jordi Fontich, del bateria Eric Herrera i del baixista Pablo Jiménez, sumen les veus de Kurt Baker i de Rachel Playfair, entre d’altres. Ens ofereixen un disc en què l’univers mod de la veterana banda barcelonina s’uneix i desuneix a la poesia de Zanón. El resultat, des del primer tema instrumental, és una banda sonora de festa major, en què els versos i les situacions ens intenten portar a l’ambient de fira del conte, publicat a la carpeta del disc.
El so és contundent, no tan brut com els anteriors de la banda. Em fallen les rimes falses d’alguns dels temes, però no som perfectes. També l’aspiració de voler-se acostar als Who, però quedar-se més a prop dels Sirex, sense dir-ho amb prepotència, perquè m’encanta la banda de Leslie i companyia. Els solos excessius de la guitarra i el to adolescent dels vocalistes treuen protagonisme a un relat, que s’hauria merescut un tractament més càlid i melòdic, no tan de rocker insatisfet i pueril.
El disc, no obstant això, es deixa escoltar. Hi ha uns versos al segon tema, “Me fui a Sevilla i perdí la silla” senzillament detestables, cosa que demostra que potser al disc li falta una mica de cocció, fenomen que podríem atribuir a la producció, cosa que ignoro. El tren de la bruja podria ser un disc d’estiu, cosa que no quadra massa amb l’aventura artística de Carlos Zanón. Som en un moment d’interpretacions i potser la meva no és la més encertada, potser és el clima inestable que vivim, no ho sé. M’hauria agradat que m’agradés més.