Mediadores

Tardor agitada a Catalunya. No sabem d’on acabarà bufant el vent però ens sembla que, vingui d’on vingui, ens arrabassarà fulles a tots. Davant l’escalada de tensió s’ha demanat diàleg i s’han (auto)ofert molts mediadors: nacionals, internacionals (i eclesials?!). Em fa pensar en uns personatges femenins que els grecs antics consideraven precisament mediadores: les dríades o nimfes dels arbres. I, més concretament, en una categoria específica d’aquestes criatures dels bosc: les hamadríades, que naixien i morien amb el seu arbre. Compartir el destí amb un arbre implica que somrius quan plou i fa sol però estàs de dol quan reps algun atac. Violència mai.

En el quadre d’Evelyn de Morgan es representa la dríade habitant l’interior del tronc amb un gest púdic, tapant-se el pit amb els braços. L’autora és una de les poques dones vinculades al moviment prerafaelita anglès, constituït com una germandat (brotherhood) que pretenia fer retornar l’art al temps del Quattrocento, és a dir, abans de Rafael Sanzio. Evelyn, inicialment influïda per Edward Burne-Jones, va poblar la seva obra d’aquestes figures femenines subtils, amb ressons de Botticelli. Etèries, de mirada trista, el cap lleugerament inclinat, observadores des del silenci.

Divinitats i mites de tots els temps es relacionen amb alguna espècie arbòria. En el món grec Atena té l’olivera sota custòdia ja que amb ella va guanyar el govern d’Atenes, com ens explica un timpà del Partenó. L’escultor italià Bernini ens ha deixat una obra mestra en marbre amb el déu Apol·lo perseguint Dafne mentre els seus gràcils braços es van transformant en fulles de llorer. La princesa Esmirna, buscada pel seu pare, rei de Síria, serà convertida en un arbre de mirra, d’on naixerà el cèlebre Adonis, ideal de bellesa masculina. I la nimfa Pitis esdevindrà un pi fugint del cornut déu Pan, el de peus de cabra. Dones transmutades en natura.

En la cultura celta, els druides són “coneixedors del roure” i cerquen el preuat vesc, que conté propietats màgiques. A l’antic Egipte, Athor era la “sobirana del sicòmor”. Els escandinaus veneren un freixe gegant de nom Yggdrassil. En una branca elevada hi reposa una àliga, a les arrels, un drac serp. Animal del cel a dalt i animal tel·lúric a baix. Observem el mateix esquema en l’arbre que Inanna, la gran deessa sumèria, ha plantat al seu hort després d’haver-se’l trobat surant al riu Eufrates. En moltes tradicions, distants en espai i temps, els arbres han estat considerats un axis mundi, eix entre el cel i la terra, pont entre dos llocs o dos estats.

En la situació actual no veiem ponts, i ens inquieta la boscúria espessa que s’intueix, tant en una direcció com en l’altra. Quina ens fa més por a hores d’ara? Estem en terra de ningú? Els arbres no ens deixen veure el bosc? Ens falta (molta) informació? Sortiran nimfes del tronc per fer de mediadores? Tindrem política d’alta volada?