Qui és el monstre?

“Mai no som infinitament lluny d’aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç.” Aquests pensaments d’un irlandès que viatja en vaixell cap a una remota illa prop de l’Antàrtida inicien el relat de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, un fenomen editorial editat el 2002 que s’ha traduït a 37 llengües. Un dels lectors entusiastes d’aquest relat sobre dos personatges humans (un home irlandès que recull dades meteorològiques i l’encarregat del far) enfrontats a una munió de monstres, una mena de barreja entre humans i amfibis que sorgeixen de les profunditats de l’oceà. Un dels lectors entusiastes del llibre va ser Xavier Gens, cineasta francès (de nom que sembla català) amant del cinema fantàstic. L’atzar el va portar a topar-se amb el productor que tenia els drets i va acabar al capdavant d’una coproducció catalanofrancesa, La pell freda, rodada en anglès amb els britànics David Oakes i Ray Stevenson i la madrilenya Aura Garrido. La pel·lícula, que s’ha doblat també al català, s’estrena el 20 d’octubre.

La història té com a protagonistes dos personatges que tenen maneres molt diferents d’enfrontar-se amb els monstres: la guerra oberta o el diàleg i l’acostament fraternal. Un plantejament amb ressonàncies inesperades en la tensió política d’aquestes darreres setmanes entre Catalunya i Espanya. La pel·lícula es va presentar dimecres passat al Festival de Sitges, i el director, Xavier Gens, va explicar a aquest diari que La pell freda és “una pel·lícula de monstres falsa”. “Es creu que són monstres, però resulta que són més humans del que sembla.”

El director de títols com Hitman, Frontera(s) i The divide volia mostrar que “l’home és un llop per a l’home, al final els homes són els més perillosos, com passa també a la novel·la Sóc llegenda, de Richard Matheson”. També defineix el film com “una al·legoria sobre la colonització d’Amèrica per part dels espanyols”. Un escenari que evoca una pel·lícula d’un altre cineasta francès, La missió, dirigida el 1986 per Roland Joffé i protagonitzada per Robert De Niro i Jeremy Irons. “Ja era a la novel·la, simplement l’he adaptat –comenta Xavier Gens sobre aquesta comparació–. Mostro un personatge com Gruner (el faroner, interpretat per Ray Stevenson) que és una màquina de guerra i viu només per a això, és l’únic que dona sentit a la seva vida. Allà hi arriba l’oficial atmosfèric (David Oakes) que vol escapar del món dels homes. Som al 1914, quan esclata la Primera Guerra Mundial, i finalment serà víctima d’aquest tornado de violència, del qual intentarà sortir gràcies a la seva educació. És el mateix que feia el fotògraf Sebastião Salgado, com es pot veure al documental La sal de la terra; veig aquest personatge com Salgado.”

A més de la novel·la que adapta –Albert Sánchez Piñol, recordem-ho, és antropòleg– i l’esmentada Sóc llegenda, de Richard Matheson, Xavier Gens té altres referents. “No són cinematogràfics, no hi havia res equivalent a la història que estàvem explicant. Personalment m’agrada molt la pintura de Friedrich [pintor romàntic alemany] i el seu quadre El viatger contemplant un mar de núvols. Volia crear aquestes imatges com les d’aquest quadre. La pintura romàntica del segle XIX i la poesia de John Keats i William Blake també em van inspirar per a La pell freda, més que altres pel·lícules.”

El film s’ha rodat en un únic i espectacular escenari, a Las Malvas (Lanzarote), amb un clima molt més hostil (vent, neu...) gràcies als efectes especials. “El paisatge és un personatge de la pel·lícula, calia donar-li vida. Volíem crear una illa com les de les novel·les de Jules Verne, un lloc molt misteriós, habitat per aquesta mena de criatures endèmiques, que només viuen allà.”El món de què parla al film, el petit poble polonès on arrenca l’acció, forma part de la cultura jiddisch, un dels temes del Festival Cinema Jueu d’aquesta edició, que s’allarga fins al 30 de setembre. “La cultura jiddisch prové dels jueus que venien d’Espanya, d’una banda, i dels que venien de Rússia –explica Radu Mihaileanu–. Es van instal·lar sobretot a Alemanya i Polònia i la llengua jiddisch combina l’alemany i l’hebreu, que era la llengua de la Torà. Va esdevenir una veritable cultura, una manera de ser, amb petites variants lingüístiques segons el país, amb aquesta llengua, una cultura escrita, oral i musical.” Com apareix a la pel·lícula, “una gran part d’aquesta cultura va morir amb la Segona Guerra Mundial, els nazis van exterminar els petits poblets jueus, anomenats shtetl, que és on aquesta cultura estava més viva. Després de la guerra, només algunes persones grans d’Europa de l’Est parlaven encara el jiddisch; es va conservar una mica a Nova York, també a Israel, però poc, perquè es parla un hebreu modern. Alguns joves l’han volgut aprendre, però és una llengua que a poc a poc desapareix.”