Art supervivent

El 1952, coincidint amb la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona, algú va entrar de nit al Museu d’Art Modern del parc de Ciutadella i es va dedicar a esquinçar amb acarnissament pintures de nus femenins. Mai es va saber qui va perpetrar aquests actes vandàlics, però s’especula que podria haver estat un grup de seminaristes. Algunes de les obres es van restaurar, però altres d’artistes com Louis Buisseret i Joan Brull encara avui en dia mostren les ferides d’aquell dia. Els atacs a obres d’art, però, poden provenir de qualsevol ideologia, i fins i tot de causes nobles. Pensem en la crema d’obres d’art i esglésies durant la Guerra Civil o en quan la sufragista Mary Richardson va esquinçar amb un ganivet de carnisser La Venus del mirall, de Velázquez, a la National Gallery de Londres.

Aquesta és només una de les nou històries que s’expliquen en l’exposició La capsa entròpica (El museu d’objectes perduts), concebuda per l’artista Francesc Torres a partir de buscar i remenar en els magatzems del MNAC obres d’art censurades, mutilades, amagades per qüestions polítiques o destrossades per raons múltiples. És un art que, llevat de quatre peces, no penja de les parets del museu, però que explica moltes coses. I aquesta mostra, intel·lectualment una de les més estimulants dels últims temps a Barcelona, inclou moltes històries i subhistòries –polítiques, artístiques, museístiques, antropològiques, sociològiques...– que havien quedat enterrades.

En tota la trajectòria de Torres la memòria històrica, i sobretot quan queda gravada en els objectes, és crucial. I per tant, és fàcil d’imaginar l’entusiasme amb el qual es va prendre aquest encàrrec del museu, en concret del que va ser fins fa poc el cap de col·leccions del museu, Juanjo Lahuerta. “El primer dia que Lahuerta em va portar a les reserves, la primera cosa que vaig veure quan es van obrir les portes de l’ascensor van ser les pintures de Josep Maria Sert de la catedral de Vic cremades durant la Guerra Civil; era només la punta de l’iceberg del que m’aniria trobant”, explica.

Amb un muntatge engrescador, en tota l’exposició no hi ha cap obra de Francesc Torres, excepte en l’epíleg, en el qual ha realitzat “una falsificació d’una instal·lació del 1989, El paradigma assiri, composta per construccions fetes amb cartes de joc”. En aquest cas, Torres hi ha afegit restes de capitells medievals i detritus artístics, i una bomba alemanya que no va explotar al front de l’Ebre, de 250 quilos de pes. L’exposició és, de fet, una gran instal·lació, dividida en nou àmbits amb un tema que els travessa: “L’exposició parla sobre quan la història i la cultura xoquen frontalment.”

Un dels episodis que apareixen en la mostra que expliquen la història interna del museu és quan els treballadors van amagar durant 40 anys al mateix Palau Nacional l’art del període republicà. “Les obres estaven amagades a la llum del dia, va ser una bona estratègia”, diu Francesc Torres.

A més de per qüestions morals, l’art ha patit atacs per altres raons. Un exemple és l’odi als jueus que es pot veure en el retaule gòtic dels sants Joans de Bernat Martorell, que en l’exposició es mostra per primer cop com si estigués complet, amb les parts que falten substituïdes amb reproduccions. Ja al segle XV, algú va ratllar els rostres dels jueus que apareixen a la taula.

De vegades la destrucció o mala conservació de l’obra d’art és una qüestió d’atzar, un accident històric, com el que afecta l’Aston Martin sinistrat que es pot veure a l’inici de la mostra. El MNAC conserva, per exemple, les pintures d’El Vigatà d’una casa afectada per la construcció de la Via Laietana, que per les vicissituds que van passar a partir d’aleshores es troben en molt mal estat de conservació. A la mostra s’exposen cap per avall.

L’exposició inclou dos àmbits relacionats amb els Borbons. Una es correspon amb un bust d’Isabel II, que estava al Liceu, i que durant la Revolució de Setembre del 1868, La Gloriosa, va ser arrossegat Rambles avall i llençat al mar. En la mostra també s’al·ludeix a la fogositat sexual de la reina, motiu de burla en il·lustracions.

L’altra sala monàrquica (o no) de la mostra és la que reuneix els 24 retrats d’Alfons XIII dipositats al museu, amb el contrapunt del recordatori del desastre d’Annual i la projecció de fragments de dos films pornogràfics que el monarca va patrocinar.