El darrer combat del Tigre

Des del seu exili daurat a Wentworth, molt a prop de Londres, Ramon Cabrera, més conegut com el Tigre del Maestrat, recorda els anys de lluita a favor de la causa carlina. El vell general, que viu en un ambient plàcid i opulent d’ençà que va contraure matrimoni amb l’hereva d’una família d’advocats i comerciants, reviu les penúries viscudes i la sang vessada pels eterns pretendents carlins. I conserva un record especial pel mas Ter, al terme d’Amer, que es va convertir en el quarter general de la seva darrera batalla.

Els fets es remunten a principis del 1849, a les acaballes de la Segona Guerra Carlina, més coneguda com la guerra dels Matiners. Alguns mesos abans, Ramon Cabrera ha abandonat el seu exili i s’ha afegit a la crida de Carles VI, el nou pretendent tradicionalista. Ho ha fet, val a dir, sense gaire convicció en les possibilitats d’una victòria. Però, tanmateix, s’ha posat al capdavant de les partides tradicionalistes de Catalunya, València i Aragó i, durant mesos, ha intentat fer front al potent exèrcit liberal a partir d’una guerra de desgast constant, sense treva. A finals del 1848, el gruix de les seves tropes, format per 2.000 homes i 150 cavalls, es concentren prop de la vila d’Amer. El paratge no ha estat escollit a l’atzar. Els habitants de la zona simpatitzen amb la causa tradicionalista, l’orografia el converteix en un campament arrecerat; i, per acabar-ho d’adobar, molt a prop del mas Ter s’hi troba un pont de fusta estratègic, que comunica els dos costats del riu i que se situa molt a prop d’on hi ha la presa del Pasteral. És des d’aquest indret i a través de rutes emboscades, que s’organitzen expedicions diàries per exigir el pagament de contribucions de guerra o sabotejar algunes infraestructures estratègiques, en una àmplia zona que abasta des de la plana de Vic fins als paisatges abruptes de la Garrotxa. Però la concentració de forces carlines no sembla pensada només per a una guerra de guerrilles, sinó per plantar cara a l’exèrcit liberal.

Fa dies que el nou capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, va al darrere de les tropes de Cabrera i intenta posar fi a la insurrecció carlina. La topada decisiva es produeix el 26 de gener. I té com a escenari principal l’indret del Pasteral, en una zona actualment dominada per les plantacions d’avellaners i els boscos de pollancres i plataners. Res fa sospitar que, molts anys enrere, aquest paisatge idíl·lic i ordenat es va convertir l’escenari d’un combat sagnant, sense treva. Els primers a ensenyar les urpes són els liberals i, més concretament, el brigadier Ruiz, que intenta aconseguir el control del pont amb un destacament de 900 infants i 50 cavalls. Es tracta d’una acció precipitada, sense gaire sentit. I les tropes carlines aconsegueixen rebutjar-la. La victòria provocarà 16 morts i 10 ferits i, al mateix temps, una eufòria suïcida entre els carlins, que decideixen plantar cara a l’exèrcit liberal. Però aquell primer atac és un simple tast d’allò que els espera. Al capvespre, un destacament comandat pel general Nouvilas amb 1.700 homes, 100 cavalls i una bateria, arriba a l’altura de la Cellera, mentre que les tropes del capità general de Catalunya intenten barrar la fugida per la banda de Vic. El setge, doncs, sembla complet i la sort dels carlins, pràcticament decidida.

La ferida del Tigre representarà el punt final de la batalla. A partir d’aquell moment, els combatents carlins es dispersen de forma desordenada mentre els liberals entren triomfalment a la vila d’Amer. El balanç final d’aquell episodi bèl·lic serà de 30 morts i 80 ferits en el bàndol carlí; i la xifra se situarà en els 26 i els 35, respectivament, en l’exèrcit liberal. La derrota representarà la desfeta de les tropes carlines i, pràcticament, la fi de la guerra dels Matiners. Ramon Cabrera encara intentarà donar les darreres fuetejades a l’Aragó, on intentarà reorganitzar l’exèrcit carlista. Però l’arribada d’un exèrcit de més de 70.000 homes acabarà de convèncer-lo que viu atrapat en una lluita sense futur. Poques setmanes després, concretament el 26 d’abril, el Tigre del Maestrat haurà d’emprendre el camí de l’exili; un camí molt més plàcid d’allò que podia imaginar aquell dia.