Els Cupiello, una colla de dropos

La cronista es va plantar dissabte al Teatre Fortuny (no va poder fer-ho divendres, el dia de l'estrena) per assistir a la segona i última funció programada de Nadal a cals Cupiello, una coproducció del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i la companyia La Perla 29. El muntatge es presentava davant el públic amb les millors referències: direcció d'Oriol Broggi, autoria d'Eduardo de Filippo (l'escriptor napolità del qual encara molts recorden aquell Dissabte, diumenge i dilluns del TNC de fa set o vuit anys) i actors prou coneguts (per les seves aparicions televisives) al capdavant del repartiment com ara Pep Cruz i Bruno Oro. La cronista s'havia llegit amb molt d'interès el dossier de premsa de l'espectacle (tot i que ja fa anys que va a les fires periodístiques i sap que no se n'ha de fer gaire cas, dels dossiers de premsa) i, és clar, se n'havia fet una idea preconcebuda. Esperava una comèdia delirant i una mica bèstia amb la família com a diana de les invectives més ferotges. Anhelava, doncs, una proposta que la fes riure a gust una bona estona, perquè hi ha dies que es tenen moltes ganes de riure. Però la veritat és que no va riure gens. De fet, ni va esbossar un petit somriure. Encara més. Ha de dir que es va avorrir molt, gairebé més que una ostra, i si no fos perquè hauria provocat un desgavell als veïns de la fila de butaques, hauria tocat el dos del teatre al cap de vint minuts. O de deu. Nadal a cals Cupiello explica una història d'una família on hi ha un pare dropo que només li importa fer el pessebre per Nadal, una dona resignada a les manies del marit dropo i que fa rutllar la casa, un cunyat dropo i desgràcia, un fill encara més dropo i desgràcia que l'oncle i una filla que fa el salt al marit. També hi ha uns veïns que no se sap ben bé què fan quan apareixen a l'escenari. Tot plegat podria donar com a resultat una comèdia esbojarrada i xalada si no fos perquè l'obra no és rabiosament contemporània, sinó d'un costumisme massa amable i una miqueta superficial, que hauria fet les delícies de la cronista si fóssim als anys seixanta del segle XX i no a finals de la primera dècada del segle XXI. Però, és clar, aquesta és només una opinió que, evidentment, i per sort de la companyia i del CAER, no compartirà gairebé ningú del públic que omplia de gom a gom el teatre. Perquè molts espectadors del Fortuny es van fer un fart de riure i van deixar anar aquelles cleques a destemps que se senten en els espectacles que el públic sap que són una comèdia i que, per tant, toca riure. Però si només calia que Pep Cruz aixequés una cella perquè el públic es pixés de riure! I, és clar, com que érem al Fortuny, els estossecs van ser constants durant tota la representació, amb la qual cosa moltes rèpliques dels actors es perdien enmig de tanta gargamella irritada i irritable. Ai las! Potser a la cronista li hauria agradat més Nadal a cals Cupiello si l'haguessin representat al Teatre Bartrina, on no s'estossega tant.