Crítica
teatre
Un universal sempre inquietant
Sí, com es diu al muntatge ‘Mendoza’, l’aire fa pudor de podrit
Amb el seu retrat implacable de l’ambició de poder i de la crueltat, Macbeth és susceptible d’adaptar-se i de transportar-se a una diversitat de contextos, situacions i èpoques. Malauradament, hi podríem afegir, perquè és un universal que, inquietant-nos, reflecteix del pitjor de la condició humana. Tal adaptabilitat la demostra un potent i colpidor muntatge de la companyia Los Colochos, Mendoza, que poua de manera clara de la tragèdia de Shakespeare per aportar una visió de la revolució mexicana que, abordant la degradació política i la corrupció humana, ressona en el present i més enllà del país centreamericà: la dimensió universal no s’hi perd. Sí, com es diu al muntatge, l’aire fa pudor de podrit.
Tanmateix, mantenint l’estructura dramàtica de la seva font, Mendoza desenvolupa una dramatúrgia pròpia i incorpora elements antropològics mexicans mentre construeix els diàlegs inspirats en un llenguatge popular i a la vegada literari, com ara el de Juan Rulfo. No fa una referència concreta a un episodi històric, però el seu protagonista hauria pogut ser realment un general de la revolució mexicana que, esperonat pels auguris d’una bruixa i per la seva Lady Macbeth(Rosario), sent la temptació de poder que l’aboca a una espiral de bogeria i de mort. Amb uns elements d’atrezzo mínims (una taula, unes cadires, una galleda plena de pintura vermella) i la participació d’una gallina, l’espai escènic es configura vivament amb la presència d’uns actors immensos que mantenen una relació de proximitat amb els espectadors. En els cossos i la interpretació dels actors hi ha la força i veritat d’aquest muntatge que arrossega i que, possiblement, haurà aportat un dels moments més memorables a la present edició de Temporada Alta.