La porta de l’exili

La derrota a la batalla de l’Ebre representa l’inici de la fi. A partir d’aleshores, la República s’enfonsa de forma irreversible. El 15 de gener, les tropes franquistes entren a Tarragona i Reus, el 26 a Barcelona, el 31 a Granollers, el 4 de febrer a Girona i l’endemà a la Bisbal. Mentrestant, la pressió sobre els vençuts s’exerceix sense misericòrdia per terra i aire. Milers de ciutadans, carregats amb les seves escasses pertinences i en unes condicions infrahumanes, desfilen pels camins i les carreteres amb la mirada fixada en la frontera. Fins al darrer moment, el president Negrín ha mantingut viva l’esperança que la guerra civil s’unís a la mundial i forcés les potències aliades a lluitar contra el general Franco, però això no es produirà i l’ocupació de Catalunya es consumarà el dia 10. Cinc dies abans, les principals autoritats del país, que es troben repartides per diversos masos de la Vajol i Agullana, decideixen abandonar el país.

És un dia gèlid i la tramuntana bufa amb força. A les 6 del matí del dia 5 de febrer, el cotxe del president de la Generalitat, Lluís Companys, flanquejat per motoristes de les esquadres i seguit per una camioneta dels Mossos, emprèn el camí cap a la Vajol, on ha de reunir-se amb els presidents Juan Negrín i Manuel Azaña per fer el darrer tram de l’exili junts. L’acompanya el lehendakari basc José Antonio Aguirre. Junts es presenten a la cita convinguda, però els polítics espanyols no s’han dignat a esperar-los. Segons el testimoni de Cipriano Rivas, el president de la República “estava disposat a sortir acompanyat del president de les Corts, però mai al mateix temps que cap altre cap de govern que pogués interpretar-se, fins i tot en aquella situació extrema en la qual ens trobàvem, com la paritat de representació i categoria amb la seva”.

El darrer tram del trajecte han de fer-lo a peu. El camí és estret i s’enfila a través d’un bosc d’alzines sureres i castanyers. El cel s’ha llevat net i permet contemplar un paisatge esplendorós, talment com si es tractés del darrer homenatge de la natura. Des del capdamunt del coll, quan hom gira la vista enrere, distingeix la plana empordanesa i el cap de Creus. Arribats a aquest punt, resulta fàcil sentir-se aclaparat per la nostàlgia. Hi ha un munt de polítics i escriptors que han deixat el seu testimoni sobre aquella tragèdia col·lectiva. Un d’ells és el figuerenc Alexandre Deulofeu, bon coneixedor d’aquell indret. Segons el polític i historiador figuerenc, en travessar la frontera es va sentir “envaït per la nostàlgia de la terra (...). Veiem en la ratlla de França la nostra salvació. Avui la ratlla separa dos mons diferents. Un d’ells, el nostre, ens és hostil, i, si no en sortíem, ens veuríem morts. L’altre és l’Europa lliure, la democràcia, la llibertat, el respecte a la personalitat humana. Amb el cor desfet per deixar la nostra terra, entrem a França com qui es llança sobre una post de salvació”.

Malgrat les paraules esperançades de l’alcalde de Figueres, la porta cap a França no és precisament la del paradís. Als 400.000 republicans que segueixen el mateix camí que Lluís Companys els espera un destí incert. Per a alguns, serà una porta cap a l’infern dels camp d’internament d’Argelers o, alguns mesos després, els camps de concentració alemanys; per a altres, una porta que els conduirà d’una guerra civil a una altra de mundial en una lluita interminable contra la barbàrie del feixisme; per a la resta, un pas cap a una nova vida en terres franceses o a l’altra banda de l’Atlàntic. Dos dies després de travessar la frontera, el president de la Generalitat arriba a París; i, algunes setmanes després, decideix refugiar-se a la població bretona de La Baule (Ar Baol). Ho fa per tal de no separar-se del seu fill malalt, però es tracta d’una decisió fatal. El 13 d’agost de 1940, la policia militar alemanya el detindrà i, pocs dies després, serà lliurat a les autoritats franquistes. La resta és ben coneguda. Pocs mesos després, el 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys es convertirà en el primer president democràtic afusellat pel feixisme; una autèntica vergonya que encara no ha estat condemnada pel govern espanyol. Per a ell, el coll de Lli serà la porta a l’infern, però també de la dignitat.