Assaig
xavier corominas
Parla el mestre i se l’escolta
Ves per on, que en Salvador
Oliva ens ha tret un llibre
d’un discurs revelador
que tocarà a alguns la fibra,
perquè es fica amb qualsevol
que no vagi amb peus de plom
a l’hora d’emprendre el vol
sense dominar amb aplom
l’art versaire que ell manega.
Ja es veu, doncs, que és impossible
fer cap salt i buscar brega,
perquè tot el que és llegible
pot pertànyer a la poètica.
I aquí trobem el garbuix
d’aquest assaig en vers i ètica
amb cinc textos per dibuix:
una introducció en prosa,
tres epístoles en vers
i un epíleg que fa nosa
al sermó que diu, pervers,
que el pitjor mal literari
és l’enveja i la cobdícia.
És el text més lapidari
i és el fet amb més malícia.
Mentre el altres són un clam
contra els clans de la lectura
(amb noms propis per reclam),
com la ciència pura
quan guareix els mals endèmics,
aquest dona referències
dels desastres acadèmics
i les seves connivències;
per damunt de tot polítiques
i també editorials,
d’estructures monolítiques
d’interessos capitals:
els anys durs de Convergència
a qui amb la pàtria fon,
atorgant-li el dret d’essència
i oblidant tot l’altre mon;
com si la gent del país
o fos burgesa o espanyola
i formés tot el pastís
sense cap més banderola.
És, aquí, un punt elitista
i abandona en un costat
tot el matís de la llista
que, entre els diners i l’Estat,
va compartint l’estadística
dels habitants d’un país
que en el text és una mística
sense cos ni cap encís
que un decorat o un paisatge,
o un record i un cert menyspreu.
Però seria un miratge
si aquí li féssim la creu,
perquè en aquestes tres cartes
adreçades a Carner
hi ha força més que pancartes
o uns eslògans de carrer.
Hi ha un atac en tota regla
als mal lectors del poeta,
tant als vells de l’últim segle
(a qui tracta amb to burleta)
com aquells que al 2002,
perquè es veien imparables
heretant-los els favors,
van deixar com a intractables
els valors dels seus poemes
en un manifest i articles
on posa tantes esmenes
com qui repassa els versicles
a un neòfit presumit.
Tret el to de sirventès
amb què blasma els qui he dit,
sobresurt el mestre entès
que alliçona a qui es creu bo
en l’estudi i el domini
de la mètrica i el so
i a qui ha pres el determini
de fer un ofici el parlar.
No endebades l’any 80,
per fer-ne, va publicar
un llibret que encara espanta
l’aprenent a repartir
els accents entre vocals
evitant de sucumbir
als dictats més generals
dels qui fan prosa trencada.
La Introducció a la mètrica
va ventar una clatellada
a la poesia tètrica
dels estats d’emoció
escrits amb un do folklòric;
Tractat d’elocució
va resultar menys retòric
que pràctic, el 2006,
per fer de la dicció
una tonada amb encís
més que l’exposició
dels reclams de la impostura.
Molt més, doncs, que una denúncia,
sense faula ni aventura,
el llibret no és cap renúncia
que s’imposi el catedràtic;
si el fa en vers és que el poeta
domina al mestre dogmàtic
i l’abat duu a la maleta
encara el vestit de frare.
Vindicant l’assaig en vers
fa una mica com el pare
que obre el cap a l’univers
al fill jove que no gosa
sortir de casa amb el llast
que a la fi és on reposa
tot allò que té a l’abast.
Deixem dit, per acabar,
que en l’ètica que hi defensa
hi ha prou temes per parlar
com per demanar dispensa
de qualsevol prejudici:
¿la “mirada interior”
és un “silenci” propici
per poder escriure millor?
En fi, de raó n’hi ha molta:
parla el mestre i se l’escolta.