El gegant de l’anarcosindicalisme català

Xavier Díez (Barcelona, 1965) és un dels escriptors catalans més actius dels darrers temps. La seva obra la trobem tant a l’assaig històric com a la narrativa, sense oblidar-nos de la seva faceta de poeta i de periodista polític. Doctorat en història contemporània és també llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en magisteri i postgraduat en pedagogia terapèutica. Actualment exerceix de professor a la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull.

Entre la seva obra més recent destaca Venjança de classe (2010) i L’anarquisme, fet diferencial català (2013). La seva obra periodística ha estat recollida en el volum Espai de dissidència (2013). Ara presenta la biografia o, més ben dit, el pensament polític de Salvador Seguí, el Noi del Sucre.

Xavier Díez, mantenint el seu rigor documental, s’endinsa en la vida i el pensament del líder anarcosindicalista que fou assassinat el 10 de març del 1923 per pistolers pagats per la patronal catalana. El resultat és un fresc important sobre un dels personatges més carismàtics de l’anarcosindicalisme català i l’anarquisme ibèric de les primeres dècades del segle XX. Si hi ha un sindicalista popular a la història de la CNT dels anys vint aquest no és un altre que Salvador Seguí, això sí, acompanyat d’un altre militant confederal com Ángel Pestaña. Seguí va ser coetani de personatges com Francesc Layret, Gabriel Alomar i Lluís Companys, amb els quals va mantenir una fluïda relació d’amistat.

Díez fa el recorregut biogràfic de Seguí des dels seus orígens lleidatans i la formació cultural a llocs com l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Ateneu Sindicalista. Parla de la gran afició de Seguí per la filosofia, especialment per Kant, Spinoza, Ibsen i Nietzsche, sense oblidar-se dels clàssics anarquistes Bakunin, Kropotkin, Stirner, Proudhon i, fins i tot, Marx.

Díez presenta el jove sindicalista de Solidaridad Obrera, la seva participació en la Revolució de Juliol del 1909 (la Setmana Tràgica) i la seva integració a la nova formació sindical, Confederació Nacional del Treball (CNT). Seguí serà president del Sindicat de la Construcció per la seva condició de pintor de parets i, més endavant, secretari general del Comitè Regional de Catalunya de la poderosa CNT, que l’any 1919 ja tenia més de set-cents mil afiliats. És l’època de la vaga de la Canadenca, en què el Noi del Sucre serà un element principal a l’hora de moure la balança a favor de la classe obrera, que surt victoriosa d’aquesta dura lluita i que tindrà la recompensa de les vuit hores de jornada laboral per als treballadors de tot l’Estat espanyol.

Xavier Díez també aprofundeix en la concepció que té Seguí de l’anarquisme com a espai filosòfic i moral i de l’anarcosindicalisme com a epicentre polític i social, que porta a l’organització de la societat a través dels sindicats i la seva visió sobre el catalanisme i, especialment, sobre l’anomenada Qüestió de Catalunya i, finalment, la idea del regeneracionisme aplicat als treballadors. Un llibre que feia falta per centrar la figura d’un dels gegants de l’anarcosindicalisme català.