La representació del real

El creador i director argentí Federico León explica, en una entrevista, que Las ideas va sorgir a partir d’un accident: l’ordinador es va trencar i en va perdre tot el contingut (guions, contes, una obra en procés d’escriptura...). “Més enllà del que un busca i vol, hi ha el que passa, molts factors que no es poden controlar o preveure. I si s’accepten aquests accidents, es poden entendre com a propostes permanents de realitat.” I també de creació.

Situada en el límit entre el que és realitat i el que és ficció, l’estrena de Las ideas , divendres a la nit al Teatre de Salt, dins Temporada Alta , va fer deambular els espectadors en aquest joc del que és o del que sembla que és. Del dubte mateix. De la reflexió. I ho fa amb un procés creatiu, d’un treball real/fals en curs. Un exercici rodó, impecable, de metateatre. A l’escenari, un artista i el seu col·laborador posen a prova, qüestionen, diferents idees per bastir un nou projecte. Des de com sorgeix la idea, de forma casual o cercant-la, navegant per internet, gravant-se, simulant converses, buscant referències, escrivint textos en el portàtil, teclejant sense un camí definit... Poden semblar també dos amics passant la tarda, entretenint-se, mirant vídeos a YouTube, jugant a ping-pong, mentre fumen porros i beuen whisky. O no.

Perquè tot el que es veu i s’explica, i s’olora, a Las ideas pot ser o no ser. I el diàleg entre creador i col·laborador analitza aquestes convencions de la ficció. Les que com a espectadors ens fan creure que és sang la que brolla d’una ferida en una pel·lícula, quan sabem que no ho és. En el cas de Las ideas, es fa un pas endavant. És whisky, el que beuen? O és te? Hi ha el contingut i la forma: si en un 70% és ampolla, etiqueta i tap, aparenta ser whisky, és whisky, doncs? I el porro que fumen? Se’n sent l’olor com a tal, però i si en un laboratori s’ha fabricat una flaire que l’imiti? El col·laborador fa la pregunta i crea el dubte.

Las ideas representa el que és real, exposa el concepte, l’interroga. Diàlegs interessants també en aquest joc fronterer entre la ficció i la realitat, entre les arts visuals i la performance. Com quan el creador fa adonar al col·laborador que actua diferent en la conversa telefònica amb la xicota, quan és real i quan la simula. O quan, com si fossin les seqüències dels petons censurats de Cinema Paradiso, en un dels vídeos editats pel creador es fa el mateix, eliminant les escenes pornogràfiques de les pelis porno. I escrivint, el creador s’adona que sense internet està més connectat al món. A Las ideas, explota un globus enorme i també un ordinador gegant, que, a mode mirall, simula l’entrada de l’espectador, com si fos Alícia, al país de la fabulació.