La vigència de l’analfabetisme polític

Hi ha un concepte atribuït a Bertolt Brecht que ens pot ajudar a entendre algunes de les coses que passen aquests dies. El concepte és el de l’analfabetisme polític i es troba en un poema que alguns especialistes assenyalen que no va escriure el dramaturg alemany però que, independent de la seva autoria, em sembla fonamental: “El pitjor analfabet /és l’analfabet polític. / No escolta, no parla, / no participa dels esdeveniments polítics. / No sap que el cost de la vida, / el preu de les mongetes, del pa, de la farina, / del vestit, de la sabata i dels remeis, / depenen de decisions polítiques. / L’analfabet polític / és tan ase que s’enorgulleix / i eixampla el pit dient / que odia la política. / No sap, l’imbècil, que / de la seva ignorància política / neix la prostituta, / el menor abandonat / i el pitjor de tots els bandits / que és el polític corrupte, / manefla i servidor / de les empreses nacionals / i multinacionals”. Amb molta lucidesa, Brecht –o qui sigui– combat dues nocions que han enverinat aquests dies: la del silenci còmplice i la de l’analfabetisme promogut des de les esferes mediàtiques.

El silenci còmplice té a veure amb el concepte de majoria silenciosa que evoquen, per exemple, tant Xavier García Albiol com Inés Arrimadas per definir aquella Catalunya que se sent marginada i que viu en silenci. Una part d’aquella majoria silenciosa són els que altres cops no volien votar en les eleccions autonòmiques perquè no formaven part de la seva idiosincràsia. Eren els que s’enorgullien de poder viure al marge d’un sistema polític que consideraven tòxic per als seus interessos. A vegades creien en la indiferència i altres cops simplement volien demostrar que eren capaços de divertir-se fins a morir. Aquesta gent que es definia apolítica ha avalat el sistema i ha ajudat a mantenir un statu quo basat en la corrupció. Han estat els que no prenien partit sense adonar-se que el seu silenci els feia, i els fa, còmplices de moltes situacions. Ara es demana a una part significativa d’aquests analfabets que es despertin. Per això s’ha dut a terme una política basada en l’evocació d’unes preteses veritats eternes capaces d’afectar-los emocionalment, lluny de tot pensament racional. Han deixat de ser la majoria silenciosa per convertir-se en aquells que utilitzen l’odi i la venjança com a fórmules per portar a la pràctica una actitud política intolerant. Són els que canten “a por ellos”.

La segona idea que avança el poema es troba implícita en el terme d’analfabetisme. Si aquests dies hem vist missatges enverinats de tot tipus a les xarxes socials o en determinats mitjans que han perdut tota mena de noció ètica del periodisme és perquè una part notable de la seva retòrica ha estat destinada a alimentar l’existència de l’analfabetisme polític. Mai com fins ara s’havien traspassat tantes línies vermelles en el terreny de la informació i mai com fins ara s’havia utilitzat la demagògia per crear odi. L’analfabet ha passat de ser el que inflava el pit per dir que odiava la política a aquell que infla el pit per defensar les mentides dels sicaris de l’Estat. Són els que juguen amb el desig de venjança i frivolitzen davant una injusta condemna a la presó. En un moment de màxima contaminació de discursos i missatges, cal tornar a l’educació per estimular la raó i establir les bases de l’humanisme. Tots els analfabetismes es combaten amb la cultura. Una pretesa democràcia es nega a ella mateixa quan demostra davant el món la seva incapacitat de crear una mínima cultura de la tolerància que permeti a les persones superar els mals vicis tòxics de l’analfabetisme polític.