La veu de ‘Mazinger Z’

Els robots –i els mecha, que tenen aspecte cibernètic, però necessiten un humà que els piloti– són els grans protagonistes del Saló del Manga d’aquest any, que dedica una exposició a la seva àmplia presència en el còmic japonès i en l’anime. I hi té un relleu especial un personatge vinculat a la memòria sentimental d’una generació: Mazinger Z, la creació de Gô Nagai, de la qual es va fer una sèrie d’èxit estrenada a TVE el 1978.

El Saló permet veure una col·lecció de marxandatge de Mazinger Z comercialitzat a l’Estat espanyol –amb àlbums de cromos, còmics, pel·lícules de super-8, figures...–, i també ha projectat en pantalla gran diversos episodis de la sèrie original i el tràiler de la nova pel·lícula, Mazinger Z infinity. Un dels convidats d’aquest any, a més, ha estat el cantant i productor musical Alfredo Garrido García, bilbaí que va escriure i cantar la cançó en castellà de Mazinger Z i també d’altres sèries d’animació dels anys setanta. Garrido està vinculat a la indústria musical des dels anys cinquanta, com a compositor, lletrista i productor. En una conversa amb El Punt Avui, explica: “Jo era cantant per a Philips (que després va ser Fonogram i, després, Polygram), i el 1971 em van contractar també com a productor. Vaig produir Nino Bravo, Camarón, Paco de Lucía, i també Plácido Domingo, amb l’himne del mundial. Vaig descobrir molts talents com ara Tino Casal, Los Chichos, Luz Casal...”

Mentre feia de productor, es van començar a estrenar sèries infantils com Heidi. “Vaig pensar que allà hi havia un filó, que podríem treure els discos amb versions en castellà. Primer vaig escriure totes les cançons de Marco, que eren inèdites: no tenien res a veure amb les originals”, explica. “Més endavant, els nens es van començar a cansar d’aquestes sèries més dolces i reclamaven sèries d’acció. Aleshores va arribar Mazinger Z, que em va semblar fenomenal. En vaig escriure la lletra en castellà i vaig cantar jo mateix la maqueta per presentar-la al Japó i que hi donessin l’autorització. La podia cantar qui fos, però els japonesos van dir que no, que estava molt ben cantada. Així que, gairebé sense voler, em vaig adonar que tenia facilitat per a les cançons infantils. Després ja vaig fer les cançons de Vickie el vikingo, La abeja Maya, Tarzán...” Com que s’adreçava a un públic infantil, Garrido no complicava les lletres: “Em posava al lloc dels nens i buscava un leitmotiv que poguessin recordar.” En el cas de Mazinger Z, la música era la mateixa que la de la sèrie original. “Però, per escriure la lletra, no em vaig fixar en la japonesa; simplement vaig veure els episodis i vaig fer la cançó en funció del que jo veia.”

Garrido és una d’aquelles persones que han contribuït a l’educació sentimental i a l’argot popular des d’un cert anonimat. “Recordo anar pel carrer i sentir com tots els nens cantaven la cançó de Marco: «En un puerto italiano...» Era una gran satisfacció, tot i que en aquella època no se’m reconeixia; ara sí que es valora el que vaig fer aleshores, fins i tot hi ha hagut discussions a les xarxes socials, perquè hi havia qui deia que la cançó de Mazinger Z la cantava Raphael.” El músic, doncs, va viure de prop el naixement d’un fenomen –l’èxit de l’animació japonesa– que fins aleshores era absolutament desconegut: “Sèries com Mazinger Z han acabat inspirant pel·lícules com la saga de Transformers, que són pitjors. Jo, quan les veig, em perdo. Tot és molt confús i t’acabes marejant. Mazinger Z estava molt ben feta. Més que violència, hi ha acció: és un robot que lluita per la pau.”