Un bon secretari

Ja sap que fa temps que miro de trobar una fórmula que em permeti convertir-me en un escriptor d’èxit, d’aquells que venen molt i fan gires en hotels de luxe. Reconec que ara ja començava a veure un tènue raig de llum i a tenir clar que això de les lletres podia ser una carrera lucrativa i amb projecció internacional. Però l’actualitat política m’ha portat a perdre les poques certeses que havia anat acumulant a base d’hores de dura investigació.

M’han dit que un dels grans guardons que es pot aconseguir escrivint és el Nobel de literatura i jo em pensava que guanyar-lo et consagrava arreu, et convertia en carn de les millors crítiques, et disparava les vendes de tots els llibres antics i et reservava un lloc destacat en tots els anuaris d’història.

Doncs es veu que no. L’actualitat política m’ha demostrat que tu t’esforces, guanyes el Nobel de literatura i la gent que et convida a presentar actes i que se suposa que et venera es pensa que has guanyat el Nobel de la pau, que és un Nobel que no demana esforç i que fins i tot pots guanyar sent una persona que enceta guerres i que té l’arsenal més poderós del món. I no només això, ser un Nobel et pot fer caure en les urpes de la premsa rosa (que no està malament) però aleshores la cosa es complica i has de llogar un bon secretari que sigui capaç de discriminar si et conviden a la inauguració d’una botiga de vàters de disseny o bé a una mena d’aquelarre on ni tu coneixes ningú ni ningú et coneix a tu. Potser la gràcia és dir coses sense cap ni peus i pensar que aquells milers de persones llegiran els teus llibres un pic acabis de regurgitar (més literari que vomitar) bajanades.