truquen!
arnau puig
Anar tirant!
Quina vergonya aquesta expressió: anar tirant!, jo sempre he preferit empènyer. Tirar em dona la sensació que arrossego alguna cosa (mal signe!) que em subjecta, m’esclavitza. Actualment la maleïda frase m’ha recordat aquella expressió castellana que el 1823, quan els soldats de la Santa Aliança (la part més carca i anacrònica de la vella estructura europea) reposaven, amb plenes garanties absolutistes, el tron a Ferran VII, rei d’España (així). ¡Vivan las caenas!, cridava el bon poble madrileny, mentre desenganxava els cavalls de la carretel·la reial per posar-se en el seu lloc i substituir-los. No m’invento res, ho trec de Síntesis de la Historia de España, edició del 1941, editada a Barcelona per Salvat Editores –era un dels llibres que ens feien estudiar per ben alliçonar-nos–, relat escrit pel pluriacadèmic historiador Antonio Ballesteros Beretta. Els d’aquí no ho enteníem però compreníem molt bé que cada poble té imbuïts uns innats hàbits socials.
Tornant al gerundi o a l’infinitiu, empènyer sempre m’ha donat la sensació que soc jo qui faig anar les realitats endavant, les controlo, les considero, em preocupo pel que s’hi afegeix, acumula o extreu. Empènyer és un símptoma d’acció positiva que implica projecte, finalitat. Qui no es troba naturalment o socialment així constituït s’ha d’acontentar en només poder anar tirant!, arrossegant el que té a l’abast o li han dipositat sobre les espatlles. En aquests temps és ja reconegut que la major part dels que diuen preocupar-se per la gestió pública –els polítics– estan malmetent el llenguatge que, per interessos espuris a la causa noble del servei a la societat, carreguen els mots dels sentits que no tenen. Suposo que això és causa, ja fa molt de temps, d’equívocs degradants com l’esmentat.