L’espai d’atenció intel·lectual

En una ocasió, Josep Maria Subirachs, en ser preguntat en una entrevista pel seu escultor preferit, va respondre: “Tutmosis”. I Antoni Tàpies, a la pregunta de qui podria ser el seu epígon més directe va contestar: “No se m’acut ningú”. Com va explicar Pierre Bourdieu, el camp artístic es un espai social en el qual es lluita per sobresortir. Els seus agents ocupen en aquest espai un determinat lloc, des del qual actuen per mantenir la seva posició, si aquesta és privilegiada, o per accedir a posicions més dominants. Per això és necessari estar atents als rivals o competidors, perquè tothom vol ocupar els primers llocs i destacar, cridar l’atenció. El sociòleg nord-americà Randall Collins explica aquest fet proposant-nos que fem una visualització: “Imaginem una gran quantitat de persones enmig d’una planúria oberta, del tipus que apareixen en els paisatges de Salvador Dalí o Giorgio de Chirico. Cadascuna d’elles està cridant: «Escolteu-me!» Així és l’espai d’atenció intel·lectual”

Quina és l’estratègia que aportarà el major nombre d’oients? N’hi ha diverses. Una d’elles és intentar allunyar els rivals o bé ignorar-los deliberadament. Quan Jeff Koons diu que l’obra d’art només té dos destinataris, la mirada del públic que la contempla i la del col·leccionista, ignora els crítics i entesos que no el reconeixen com ell voldria. Es pot constatar que no hi ha gaires escriptors consagrats que defensin l’obra d’escriptors joves que estan començant a fer-se un nom, mentre surten per la tangent dient que només llegeixen els clàssics. Totes aquestes declaracions són, naturalment, armes de combat.