Joan-Lluís Lluís degusta el llenguatge

«Els exercicis de Queneau són prou llegits a les escoles», comenta Lluís, qui el considera molt més decisiu, dins el context francès, que no pas el seu company de generació Georges Perec. Tots dos van formar part de l'Oulipo, taller de la literatura potencial, grup d'escriptors interessats en l'experimentació formal de les lletres. «Perec potser és més desconegut. La seva escriptura és molt de laboratori teòric.» No obstant això, Queneau va saber arribar més al públic. «La literatura francesa a partir de la Segona Guerra Mundial s'enfanga en els experiments, divergint en dues vies: una d'intel·lectual, el nouveau roman; i una de lúdica, l'Oulipo. Les lletres franceses encara paguen el preu d'aquesta momificació.» Tot i els precedents, Lluís no ha volgut oferir un recull de textos críptics. «Hi ha experimentació, però també un component lúdic. No és per a quatre gats.» És clar, però, que tractant-se d'una literatura intertextual, la recepció de les 123 versions diferirà depenent del lector: hi ha moltíssimes referències, terminologia i pastitxos d'altres autors. «He intentat fer un text que pugui interessar a lectors diferents.» Lluís és prou amable com per incloure un making of al final del llibre, on s'expliquen alguns dels termes utilitzats perquè el lector pugui entendre millor la seva manera de procedir. També adjunta una bibliografia de llibres que l'han ajudat a l'hora d'escriure, més que res diccionaris. «És una obra que he escrit pràcticament dins el meu llit, rodejat de llibrots.» Lluís va escriure exercici rere altre fins arribar al simbòlic número 123. «Alguns m'han costat moltíssim, com el Sonet rodonet, però he fet tots els que m'havia plantejat.» En resum, és una «declaració d'amor a la llengua catalana» amb la qual ha après molt sobre la nostra lingüística. Vol encoratjar els lectors que provin, experimentin, se n'adonin de les possibilitats del català. «Si puc ajudar que la gent perdi la por envers la llengua, que hi traci un lligam més íntim, em sentiré bastant satisfet.» La feina tècnica i lingüística és considerable, però el resultat és molt llegible i sovint ple d'humor: cas de les paròdies d'escriptors com Espriu o Verdaguer o de formes tradicionals catalanes. Catalunya té pocs precedents literaris pel que fa a l'exercici de l'estil: el valencià Vicent Marçà ho havia intentat amb Quaranta sis contes i un gelat; i Lluís admet que ha extret idees de Màrius Serra: «És indefugible, ha obert la via lingüística.»

A la llarga, per què parlar de xocolata? «Ha sigut un camí prou inconscient el que he fet»: a partir del mot petritxol, la lletra x i les xocolateries del carrer. La relació entre els mots desfets amb la xocolata i les seves textures és evident. «El que em meravella de la literatura és com cada llibre és un món paral·lel al nostre», afirma. I en aquest cas ens trobem amb 123 camins diferents.