Una foguera freda i calenta

Una de freda i una de calenta. Mario Gas ha construït una versió d’Incendios (l’obra de Wajdi Mouawad icònica per al públic de LaPerla29 d’Oriol Broggi) amb un repartiment que balla. Per una banda, hi ha les interpretacions femenines, que donen un escalf revelador. Amb Núria Espert i Laia Marull al capdavant, però també amb unes notables Candela Serrat i Lucía Barrado. Però, en canvi, aquesta flama crema massa blavosa, freda, per la feina dels personatges masculins (més traçats a la violència o al punt còmic del notari despistat). Potser és una clau per variar tons, però refreda la intensitat dels Incendis original. Mouawad escriu amb la seva èpica un viatge incert a la foscor de la història. Mirant de combinar l’emoció més tendra amb la imatge més descarnada. Treballa l’ànima de l’espectador com si modelés un metall.

La direcció pretén ser molt fidel en la posada en escena. Procura trobar una solució als canvis d’espais amb una tarima central que es va transformant contínuament, sovint amb el suport de l’audiovisual projectat. És un element corpori de gran presència (que recorda el Calígula que ara torna a Barcelona, al Romea). Gas escriu un epíleg sense paraules, que vol redimir fins i tot el més cruel dels assassins. Sota la pluja que tot ho escampa i refresca, vital, s’aixopluguen tots els germans. El prodigi de Nawal és que aconsegueix matar el Mal, en aquesta mirada generosa de Gas.

La dificultat d’afrontar un text èpic i poètic de Mouawad és trobar un equilibri entre la trama (habitualment en clau de viatge iniciàtic) i la forma. Gas té i aprofita el quietisme de Núria Espert, hipnòtic. Mastega cada idea i la projecta amb una mirada que traspassa.