Un dels grans autors actuals
D. Sam Abrams
Història de les meves anomalies
L’autor romanès Mircea Cartarescu és un dels més rellevants de la literatura internacional actual, amb obres com la magna ‘Solenoide’
Comença a ser sabut que el poeta, novel·lista, contista, dietarista i assagista Mircea Cartarescu (Bucarest, 1960) és, inqüestionablement, un dels autors més rellevants del panorama actual de la literatura internacional. En aquest sentit, és gairebé un tòpic repetir que cada any surt a les travesses del premi Nobel de literatura. Malauradament, però, el que ningú mai acaba d’explicar és que l’excel·lència i ambició intrínseca de la producció creativa de l’autor l’acredita de sobres com a mereixedor del premi. És d’esperar que en un futur, que desitjo que no sigui massa llunyà, el jurat del Nobel superi la seva deriva actual d’insensatesa, populisme i ganes de semblar socialment atractiu i coroni degudament la trajectòria de Cartarescu.
El 1993 Seix Barral va intentar, sense èxit, introduir Cartarescu en el mercat del llibre espanyol, amb la publicació del seu primer llibre en prosa, El sueño/Visul (1989), que amb el temps es convertiria en el recull de relats que coneixem com Nostàlgia. Després vindria l’extraordinari esforç personal de política d’autor d’Enrique Redel, al capdavant d’Impedimenta, que ha editat pràcticament un títol per any des d’El ruletista (2010). Aquest cop sí que s’ha aconseguit un gran seguiment del públic. Nostàlgia ha assolit una sisena edició. Finalment, Cartarescu va desembarcar a la literatura catalana el 2016, amb el recull de contes, Per què estimem les dones, traduït per Xavier Montoliu i publicat per Lleonard Muntaner Editor. I ara Enrique Redel i Aniol Rafel (Edicions del Periscopi) han anat del braçet per donar a conèixer simultàniament en castellà i en català la darrera obra mestra de Cartarescu, la novel·la Solenoide, publicada a Romania el 2015.
Solenoide representa el quart punt cardinal de la producció de Cartarescu, arrenglerat al costat de les tres obres mestres anteriors, el poema llarg modern Levantul (1990), la trilogia narrativa Orbitor (1996-2007) i els tres volums del dietari Jurnal (2001-2011), que abracen el període que va del 1990 al 2010.
Solenoide pertany, alhora, a quatre tradicions narratives ben diferenciades i ben gestionades per l’autor. En primer lloc, tenim la tradició de la novel·la oberta a totes les possibilitats de figuració, creada per Laurence Sterne al seu inoblidable Tristram Shandy. En segon lloc, tenim la tradició de la novel·la del doble, que arrenca al segle XIX amb E.T.A. Hoffmann, Gogol, Poe, Dostoievski, Wilde, Stevenson i altres. Després tenim la tradició de la novel·la total que s’enceta amb Rabelais i Cervantes. I finalment hem de parlar de les grans novel·les de l’Alta Modernitat com Ulisses, de Joyce, i Parade’s End, de Ford Madox Ford, i les grans novel·les de la postmodernitat de Pynchon i Foster Wallace. Aquí és bo de recordar que Cartarescu, per molta insistència que hi posin les obres de referència, no és un autor que es pugui situar de manera exclusiva entre els seguidors de la postmodernitat. El seu projecte literari, per a sort nostra, desborda completament els paràmetres artístics de la postmodernitat i marca el camí del que es comença a configurar com l’era de la post-postmodernitat. Cartarescu no és merament un epígon o seguidor sinó que és un innovador que mostra nous camins per a la literatura contemporània.
Pel que fa al pretext inicial de la novel·la, Solenoide parteix d’una fractura existencial que es produeix a la vida del protagonista, que, en el fons, és el mateix autor. El 24 d’octubre del 1977 assisteix a una reunió de la llegendària coterie littéraire romanesa, El Cenacle de la Lluna, per llegir el seu poema La caiguda i exposar-se a la crítica despietada dels altres membres del grup. El factòtum del grup acaba expressant una valoració devastadora del poema en set cants Caderea i la incipient carrera del protagonista queda violentament segada. La veritat o realitat de la qüestió és que es tracta del poema que va encetar la carrera meteòrica de Cartarescu. És a dir, Solenoide és la crònica del que podia haver estat la trajectòria de Cartarescu si la famosa vetllada literària hagués pres un altre sentit. És l’explicitació d’una altra vida de l’autor.
Per a Cartarescu el que ha estat i és i el que podia haver estat tenen la mateixa realitat i consistència. En aquest sentit, Cartarescu no fa cap distinció entre realitat i possibilitat, somni i consciència, interior i exterior, etcètera, els paràmetres separadors i acotadors de la narrativa més tradicional. El doble de Cartarescu, a partir del sagnant rebuig literari, es resigna a la seva vida grisa de professor d’escola pública i al seu destí de no escriptor. A més, el doble porta incorporat el seu propi doble, el seu germà bessó Víctor, que va morir el primer any de vida.
Tot i sent un no escriptor, va confegint, en l’anonimat i la foscor, una obra fastuosa, Història de les meves anomalies, que, en realitat, és la crònica detalladíssima de la seva vida, una crònica que en els darrers moments de la novel·la acabarà cremant, en un gest de màxima llibertat personal i menyspreu literari, abans de traslladar-se d’habitatge amb la seva dona, Irina, i la seva filla que es diu igual.
Història de les meves anomalies està vertebrada per cinc eixos temàtics principals que es van alternant i entrellaçant al llarg de l’obra per donar-hi una certa unitat. L’autobiografia de l’autor durant la infantesa i la joventut, la seva vida professional a l’escola, el resseguiment dels seus somnis, les seves reflexions autoreferencials sobre l’escriptura i la seva interactuació amb la ciutat de Bucarest, “el meu món és Bucarest, la ciutat més trista sobre la faç de la terra”. Des d’ara Bucarest formarà part de la gran literatura sobre les grans ciutats, el Dublín de Joyce, el Berlín de Fallada o el París de Proust. Les 851 pàgines del text estan estructurades en quatre parts, subdividides salomònicament en 51 capítols. A partir d’aquí, els eixos centrals es van enfilant i dividint i subdividint i fent giragonses fins abastar una autèntica infinitud de qüestions sobre la condició humana, un veritable vademècum de les possibilitats de la vida, des del llombrígol, les dents de llet, les dones grasses, pixar-se al llit i les bicicletes fins a la quarta dimensió, la salvació, l’alienació, la psicologia segons Nicolae Vaschide o la ciència de Mina Minovici. El suposat petit i negligible món del protagonista-perdedor-vividor-lector-escriptor arriba al paroxisme que té el seu clímax al capítol 43, on es repeteix durant nou pàgines seguides la paraula “auxili!”. En definitiva, de manera transversal, tots els temes tenen punts d’intersecció.
I gairebé no cal dir que tota aquesta insòlita efusió està servida textualment per una enlluernadora barreja o juxtaposició de gèneres i subgèneres diferents: la novel·la, el conte, la poesia, l’autobiografia, el dietari, la biografia, les memòries, el discurs conceptual... Com a contrapunt, la llengua de Cartarescu tira per un altre cantó: la transparència i la immediatesa de la llengua literària, hàbilment recarregada i repotenciada per l’oralitat. Cartarescu té la voluntat de recuperar la llengua, de contravenir els efectes degradants de l’era de la post truth. A les mans de Cartarescu les paraules se senten com si fos per primera vegada. Justament, en aquest sentit, les dues meritòries traductores, Marian Ochoa de Eribe i Antònia Escandell Tur, no acaben d’encertar la diana, una per una certa rigidesa formal i l’altra per un lèxic inapropiat i circumloquis explicatius innecessaris.
Abans no m’oblidi, no us perdeu l’epíleg de Marius Chivu a Impedimenta i de Xavier Montoliu Pauli a Edicions del Periscopi, dues peces de caça major que us serviran per acomodar-vos a l’extraordinari món de Cartarescu.
E.M. Forster deia que hi havia certs llibres que faríem bé de tenir-ne un exemplar a cada habitació de la casa per tenir-los sempre a mà. Si fos entre els vius, li recomanaria amb entusiasme que hi posés Solenoide, de Mircea Cartarescu.