Conxita Oliver. situació crítica
Jaume vidal
“La crítica té un paper bàsic de mediador”
Té sentit la crítica d’art avui?
La crítica actual entén la seva tasca en un sentit molt ampli i la situa en una professió multidisciplinària i interdisciplinària tant en el camp teòric com en el de la docència, la divulgació, el comissariat, l’activisme editorial o des de les institucions culturals. D’aquí que el seu paper sigui fonamental com a mediador. Però, sobretot, el seu gran repte és el d’acompanyar els canvis permanents del llenguatge artístic, de caràcter transversal i en constant mutació.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
En desdibuixar-se les fronteres entre les disciplines professionals, l’aventura intel·lectual d’un crític és tan versàtil i plural com ho és la de l’artista que treballa en la reflexió constant de processos i formats. Ambdós són agents dinàmics i oberts que s’expressen amb manifestacions diverses dins de la mateixa onada de la pràctica creativa.
Quin és el seu museu preferit? A quin no entra mai?
Tots aquells que fan de la consideració del seu patrimoni una eina d’expressió i d’identitat per enfortir la vinculació amb la societat, ampliant l’accés, la participació i les funcions socials i educatives. Museus que estimulen els ciutadans i enriqueixen la vida de la comunitat, oferint experiències que inspiren, eduquen, generen reflexió, pensament crític i comprensió del món, sigui de l’àmbit que sigui. La resta no m’interessen.
Tàpies té successor?
Tàpies fou un referent internacional dins dels nous corrents artístics del segle XX i un artista compromès amb la seva època, lligat a les inquietuds cíviques, ètiques i polítiques de cada moment. Crec que no podem parlar de successor, ja que cadascú ocupa un lloc irreemplaçable en la història. Actualment, a Catalunya tenim creadors que tenen posicionaments irrenunciables al servei de la col·lectivitat, compromesos amb la condició humana i la dimensió espiritual.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Si per grans noms entenem aquells que han reflectit, de manera més nítida, la imatge d’una societat, resumint la personalitat i l’esperit d’uns homes units per la història, per unes necessitats i per uns interessos comuns, doncs sí, afortunadament Catalunya ha tingut grans noms i esperem que en segueixi generant.
Per quins artistes aposta?
Per aquells d’esperit creatiu, investigador i innovador, de treball constant i tenaç, amb una motivació principal: la d’augmentar la capacitat de generar coneixement crític i sensibilitat envers la nostra realitat.
Realment interessa l’art al públic català?
Crec que ho hem de plantejar a l’inrevés. Cal estimular la implicació envers els públics i la societat en general, en una aposta per millorar la qualitat de l’experiència cultural i artística. Cada vegada hi ha més consciència per la dinamització comunitària i per l’apropament de l’art contemporani al públic, amb l’objectiu de fer-lo créixer en quantitat i diversitat.
Som un poble artísticament madur?
Tenim un dèficit important en educació artística i en desenvolupament de programes educatius tot i l’evidència de la seva importància en el creixement intel·lectual i cognitiu de les persones. Modificar la tendència actual del sistema educatiu en relació a les arts visuals demana un canvi profund en la planificació de les polítiques i regulacions, i cal fer-ho de manera coordinada, compartint estratègies de fons. Cal també fer pedagogia formativa a través dels mitjans de comunicació.
Els polítics es creuen l’art català?
Les arts visuals configuren un sector professional actiu i divers, amb una gran capacitat d’autogestió d’iniciatives i d’adaptació però, històricament, molt poc cohesionat i articulat. Per corregir aquesta situació, el Departament de Cultura ha impulsat el Pla Integral de les Arts Visuals per generar un projecte compartit entre el sector públic i el privat que pugui donar resposta a les necessitats actuals i de futur, des d’una mirada integral i transversal.
A Catalunya tenim creadors al servei col·lectiu