Termòmetre ‘infidel’

Collita al Temporada Alta. El festival de teatre de tardor presenta peces per a públic ben ampli. Si Concerto... diverteix i sorprèn amb un joc surrealista amb música tocada de forma impossible, Golem atrapa per la seva consistència estètica i un discurs que desarma. En canvi, Saloon, juga amb l’espectacularitat però obvia cap coherència dramatúrgica. Ben al contrari que Els nens desagraïts: girs i misteri en una obra de personatges forts. El termòmetre que puntua el valor dels espectacles d’estrena al Temporada Alta no s’atura. De la selecció, tres peces són fidels al públic familiar i el quart, es reserva a qüestionar la fe, precisament.

‘Concerto pour deux clowns’

aÉs un compendi ben equilibrat que permet sorprendre l’espectador. El més jove i el més adult. La patacada (més o menys inesperada) sempre dona bon resultat. La parella juga els rols de carablanca i excèntric. Ella amb el violí i el gust per la dansa clàssica; ell amb un saxo que escup saliva tota l’estona, que menja herba com un rumiant i que acostuma a quedar penjat del llum del sostre. Com als espectacles de Jordi Purtí amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà (Concerto a tempo d’umore també ha passat pel T. Alta) la vessant musical sona amb un notable rigor. Són peces molt populars: Des de fragments de Les quatre estacions de Vivaldi al Danubi blau d’Strauss o el cànnon de Pachelbel i el Bolero de Ravel. El repte no és tant identificar-los ni que la música impliqui, necessàriament, un valor al contingut del gag. Però sobta des d’on el toquen. El riure ve de la caiguda però també del patiment del pallasso excèntric volent imitar o superar el carablanca. Ella, segurament, no és la lletraferida que podria ser per poder construir una notable empatia amb la seva veu ben aguda.

‘Golem’

a 1927 té tot un llenguatge característic. Combina la música (en directe i gravada), la projecció i la microinterpretació. És molt complicat defensar personatges a partir de la gesticulació i del to de veu, però els actors britànics se’n surten amb nota. La blancor dels rostres els apropen al món del mim. Però amb l’estètica de principis del segle XX, remet a un expressionisme alemany, a unes situacions divertidament farsesques. Però la tensió de la trama (i de la tesi) fa que no sigui un notable entreteniment o una demostració de les aptituds d’actors. Aquest Golem, en realitat, ve a ser un cant al gaudi de viure. A sentir-se únic. Combrega amb la dèria de Momo, de Michael Ende, tot i que amb un llenguatge més estripat, menys harmoniós. La llibertat dels punks en un garatge és el bé que es perd en aquest conte lúcid.

‘Saloon’

a Saloon és una bona idea que decau des del minut 2. I això que té tots els elements per triomfar. Perquè és ben còmica la idea de traslladar una troupe de circ a un saloon dels del Far West de dissabte a la tarda. Perquè és molt suggeridora la música en directe amb violins, banjos, percussió... Fins i tot, l’espai evoca aquell local de mil baralles i duels al carrer del davant, polsegós. L’estructura inclou els elements que necessita per desenvolupar els números de circ que apareixen a l’escenari. Però cau perquè ningú no s’ha aturat a pensar en una trama mínimament raonable (per molta caricatura que tingui), el que clama un dramaturg. Els actors se senten tan desarmats que no deixen de beure de la botella o fer com si disparessin amb les mans, fent que es tapin moltes de les accions espectaculars. Hi ha números preciosos com els mans a mans o quan les dues noies fan equilibris penjades del llum del sostre. O l’arrencada de perxa xinesa i el comiat amb la balança. Però hi ha altres elements que pateixen i que són sobrers (com les maces, per exemple). No s’entén com una companyia tant àmplia i amb tanta trajectòria desaprofita un número de teles (per exemple). Però més pel que no hi és (ja hi ha més elements que suficients per defensar un espectacle) el que clama al cel és la despreocupació en la dramatúrgia: hi ha molt millor circ contemporani. Agafar-se a un tema (com el far west) és un recurs il·lustratiu però no n’hi ha prou amb això. Cal donar millor cada escena, equilibrar-la, jerarquitzar les intervencions, i donar un mínim de coherència (amb tota la comicitat que es pugui o es vulgui) a la situació dramàtica dels personatges.

‘Els nens desagraïts’

aLlàtzer Garcia tanca la seva trilogia sobre la família com a desarrelament necessari dels fills per marxar de la casa dels pares. Aquesta és, segurament, la més fosca de les tres. Poua endins a partir d’un fet històric (la presència d’una insòlita comunitat religiosa a Girona) i indaga sobre la fugida d’aquests fills desagraïts que, a ulls de la comunitat, són l’esperança en què Jesús hi confia, i ells necessiten escapar-se de tanta responsabilitat. Amb una Teresa Vallicrosa com a mare superiora (i àvia) inquietant, els altres tres actors, Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol, doblen fent de pares durant la constitució de la comunitat i de fills dues dècades més tard. La companyia tracta amb un inusual tacte i respecte les creences, les planteja de manera ambigua perquè mai cap personatge no sigui indefensable. Potser són creences equivocades i esbiaixades però no qüestiona la seva bondat. Només algun detall fa sospitar, com les joies de la mare superiora, davant de la necessitat d’abandonar-se per confiar en la providència. Que sempre arriba. En forma d’èxtasi, d’abraçada humana, de demanda d’ajuda silenciada o d’incendi que crema les arrels. Bon treball que necessita tensar el primer quadre per donar-li encara més força.